No vull que tingui un to trist, la notícia. Això em demanava Cristina Paradís després de confirmar-me que sí, que l'acadèmia Àurea de Figueres marxa de l'espai que els ha acollit durant els darrers trenta-vuit anys. Allò que no havia passat mai abans, que aquest motor artístic de la ciutat, amagat rere uns porticons de fusta on s'intuïa una frenètica activitat, llavor de molts amants de l'art i futurs pintors i artistes, s'aturés, ho ha aconseguit la pandèmia. Però, com tot, la història continua i la de l'Àurea ho farà en un altre espai, també amb història, al pis dels avis Paradís, davant la plaça Catalunya, «molt lluminós, amb una gran terrassa i unes vistes precioses de Figueres, des del terrat».

Als inicis dels 80, el pintor Joan Paradís i la seva dona Àurea -els dos es van conèixer a Belles Arts a Barcelona- es van decidir a llogar un magatzem al carrer Forn Nou. Era un espai deliciós, al qual li van saber veure l'encant i l'energia interior que desprenia. No importava ni la humitat ni totes les reformes que els va caldre fer. «El meu pare es va encarregar de tot», explica Cristina Paradís qui afegeix que, fins i tot, van tenir sorpreses perquè van constatar que, a sota, hi havia una nau de grans dimensions. «Potser era un refugi de la guerra», especula. Aquella part, però, va quedar clausurada.

Cristina Paradís, en primer terme, despenjant una de les peces de l'acadèmia. Foto: Borja Balsera.

Després de les reformes, el taller d'art va començar a funcionar. A banda de les classes, Joan Paradís, que va morir ara fa dos anys, hi va tenir un temps el seu taller, en una habitació on s'accedia per unes escales. Cristina Paradís, que ja fa anys va prendre el relleu a la seva mare en la direcció, no em sap dir quants alumnes han arribat a passar, «potser milers». Un dels mèrits, però, és que van ser els primers i, ben aviat, van esdevenir un referent cultural d'una Figueres que viu a l'ombra de Dalí.

Un dels encerts de l'acadèmia ha estat sempre aplicar «un mètode lliure però tutelat». Això vol dir, explica Paradís, «no imposar el teu estil per no tenir còpies dolentes de tu». Ella defensa que sempre ha buscat «ensenyar a mirar», a fruir de l'obra, a aprendre a contemplar amb els ulls oberts. «Es pinta amb el cap, no amb la mà», recorda que sempre deia el seu pare.

El futur es mira amb optimisme

El futur es mira amb optimismeDesprés de l'ensurt inicial, Cristina Paradís mira el futur amb optimisme. «És una nova etapa, un canvi i molts cops pot ser positiu, la vida té coses i jo he après a relativitzar-les», reconeix. Diu sentir que té el suport dels seus alumnes: «No em sento sola». Ella va començar a fer classes quan tenia només 16 anys al costat dels pares, com ara fan els seus fills amb ella. També molts dels nens als quals va donar classes, ara porten els seus fills. Ve a ser com un cercle infinit on, cal no oblidar, la vida és l'ara.