01 de maig de 2020
01.05.2020
L'EmpordÓ
Castellˇ d'Emp˙ries/Roses/L'Escala

Una mirada hist˛rica a les pandŔmies a l'EmpordÓ

La comarca ja havia sofert epidŔmies i malalties infeccioses que obligaren al confinament del poble

01.05.2020 | 18:01
Dibuix hist˛ric sobre els efectes de les epidŔmies

Moltes són les pandèmies que han amenaçat la humanitat al llarg de la història i l'Empordà no se n'ha pas quedat al marge. La pesta negra, la pesta bubònica, còlera, tifus, grips, sífilis, tuberculosi o malària, entre altres, delmaren la població i afectaren molt negativament l'economia i el comerç. Avui dia els arxius i biblioteques atresoren documents que ho testimonien i que esdevenen essencials per als historiadors.

Entre les pandèmies que afectaren l'Empordà, algunes van ser molt virulentes. És el cas de la pesta negra al segle XIV i diferents brots de pesta bubònica al segle XVII. El responsable del Museu d'Història Medieval de la Cúria-Presó de Castelló d'Empúries, Jordi Canet, explica que «quan arribava la notícia d'un brot de pesta o malaltia contagiosa, els consellers municipals decidien per precaució el tancament dels portals d'accés a la població, és a dir, el confinament de la vila i ordenaven la vigilància amb soldats a les principals portes i tor­res». També, afegeix, es netejaven carrers i places, es tancaven edificis del comú, camins i ports. Calia tenir en compte aleshores el gran desconeixement científic i mèdic de les malalties.


Làpida commemorativa de la pesta soferta pels cadaquesencs l'any 1588.

El «Dietari» de Jeroni Pujades

El cronista Jeroni Pujades (1568-1635), jurista, assessor ordinari i comissari general del comtat d'Empúries, va descriure al seu Dietari alguns episodis entre 1628 i 1630 de brots de pesta bubònica, arribada des de Narbona, Perpi­nyà, Milà o Andalusia.

Davant totes aquestes amenaces, els metges i les institucions benèfiques, que actuaven com a hospitals, eren elements imprescindibles per intentar ajudar els malalts. A Castelló, a l'època medieval, hi havia el convent de santa Magdalena, fora de vila que funcionava també com a leproseria o infectats d'altres malalties contagioses, i l'Hospital Major o dels Pobres de Jesucrist. A Roses va destacar la nissaga rosinca dels Pi-Sunyer que, com explica l'arxiver Josep Maria Barris al llibre 'Roses o la recerca de la zona grisa', «va deixar una petja important i permanent en la història rosinca». Francesc Sunyer Bordes (1739-1822), per exemple, va sobresortir en la lluita contra les recurrents epidèmies de febres i ho deixà per escrit en unes memòries. El seu primogènit, Tomàs (1770-1855), també fou un metge de prestigi. Un altre metge destacat fou el figuerenc Josep Masdevall Terradas, figura destacada de l'epidemiologia i salut pública, nascut a finals del XVIII, que va investigar en el camp de les febres pútrides.


L'Hospital Major de Pobres de Castelló es trobava al costat de La Catedral.

Ara es parla de com identificar les persones que hagin passat la Covid-19. A finals del XVIII es feien patents de sanitat, com aquesta de Cadaqués que es pot veure aquí baix i que acreditava el no ser portador de la pesta. S'invocava a sant Sebastià com a protector del flagell de les pestes, com diu Èrika Serna, des de l'Arxiu Comarcal.


Una patent de sanitat acreditava al portador no patir la pesta. Font: Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà.

La malària es va endur una cinquena part dels escalencs en sols cinc mesos

A l'Escala també saben quants patiments porten les epidèmies. La que es va viure el 1836 a causa de la malària va endur-se una cinquena part de la població, és a dir, 408 morts en tan sols cinc mesos. Va ser tan gran l'afectació que va caldre construir un cementiri nou, l'actual cementiri mariner declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.

L'arxivera municipal, Lurdes Boix, recorda que l'arxiu parroquial preserva el llibre de defuncions, del 1836-37, del capellà del poble, Josep Casas, qui en va deixar testimoni: «No hay memoria que enfermedad ni pesta alguna haya hecho tanta mortalidad y terrible estrago en poblacion alguna española». El pitjor de tot és que 224 dels morts eren nens. La causa va ser la insalubritat de les aigües per al conreu de l'arròs, cosa que va comportar-ne la prohibició l'any següent. Aquell segle dugué més desgràcies. El 1885, el còlera matà 39 persones de 239 contagiats.

El cementiri mariner en una imatge d'Ildefons Clos.
Compartir a Twitter
Compartir a Facebook