El filòleg Narcís Garolera publica les seves memòries, directes i mordaces

Hi ha editorials i autors que ja fa temps van decidir deixar de presentar les seves novetats. Per a ells, les presentacions suposen molt d'esforç i se n'obtenen pocs rèdits. En el cas del qual es parla ara, aquest contacte amb el lector, encara que fos un lector en potència, era més que essencial per generar un interès viu i àvid. Parlem de «Galeries del record. Memòries d'un filòleg» de Narcís Garolera (Vic, 1949), un llibre que l'autor, «un estudiós del català i defensor de la llengua», com el va qualificar el també filòleg Joan Ferrerós, ha edificat «per lluitar contra l'enemic, el temps» i contra el buit que aquest pot deixar en la memòria.

«No pensava escriure-les mai, aquestes memòries», confessà durant l'acte organitzat a la biblioteca de Figueres, divendres passat. I jo me'l crec perquè si hi ha, en Garolera, quelcom inqüestionable, és la sinceritat. De mot directe, prolífic i mordaç, Narcís Garolera no té pèls a la llengua quan es tracta de parlar tant d'amics com d'enemics. «Les memòries són un gènere perillós però encara ningú ens ha portat al jutjat», va somriure l'autor, qui, tant en directe com a través del seu llibre, expressa tot el que pensa. «Dic la pura veritat perquè si no faria novel·les», reconegué. En el seu text, que s'estén més de sis-centes pàgines, l'autor hi ha plasmat la seva vida, obviant els aspectes més íntims -no hi apareixen ni la dona ni els fills-, i ho ha fet amb «una certa voluntat literària». Malgrat haver-se donat de baixa de l'associació d'escriptors catalans amb l'argument que ell «no és escriptor», el contacte amb els grans que ha estudiat i treballat profusament -Josep Pla, Jacint Verdaguer, Josep Maria de Sagarra, Fages de Climent- li ha permès contagiar-se d'una manera de fer. Quelcom que potser, a parer seu, haurien d'imitar molts escriptors que reben premis ara i que, segons ell, exhibeixen una més que dubtosa qualitat literària i lingüística.

La sala Adela Riera es va omplir per escoltar a Joan Ferrerós i Narcís Garolera. Foto: Eduard Martí.

Centrant-nos més en el contingut d'aquestes memòries, Joan Ferrerós, qui coneix l'autor des de fa més de quaranta anys i molts més a la seva dona, la rosinca Pilar Huguet, va fer valdre molts dels passatges que Garolera narra i on tots aquells majors de seixanta anys es reconeixeran. «És una extensa acta notarial d'un moment històric», assegurà Ferrerós, tot afegint que això serà també d'interès per a les joves generacions.

Ruixar els racons de casa amb un porró amb aigua beneïda

Ruixar els racons de casa amb un porró amb aigua beneïdaNarcís Garolera arranca les memòries, evidentment, al seu Vic natal, on va crèixer «en un ambient densament capellanesc, en internats o com a aprenents de capellà». A casa seva, els dissabtes la mare feia que els seus fills, entre ells l'autor, ruixessin els racons amb un porró ple d'aigua beneïda. De fet, Garolera mateix es formaria al seminari de Vic, que, després de vuit anys, abandonaria. D'aquell temps, Garolera deixa constància, entre d'altres, de la intensitat del fred que patien i de les relacions poc afectives amb els pares, quelcom recurrent en aquell temps. «Cada vespre, abans d'anar a dormir, m'acomiadava dels pares fent-los l'amistat, besant-los la mà, una mostra de respecte més que d'afecte», va llegir Joan Ferrerós.

El llibre ressegueix, doncs, tota la seva infantesa i formació així com la trajectòria professional. «Ho escriu de forma combativa i elegant, contundent però amb formes educades», confirmà Fer­rerós, tot afegint que «es pentina» personatges que es van creuant en el seu camí com Joaquim Molas, Ricard Torrents, Dolors Folch, entre molts i molts altres. «Garolera no es recrea en els entrebancs de la vida, els favoritismes, la parcialitat o la falta de professionalitat, però sí que els descriu com un retaule realista sense èpica, lírica ni el·lipsis». Segurament, doncs, és aquest el gran valor d'unes memòries intenses per les quals l'autor s'ha format tota la vida per poder-nos-les llegar.