«A Figueres hi vaig veure carnisseries espantoses car els avions feixistes anaven «al bulto» i llençaven llurs bombes sobre les cues apretades de la gent, vells, dones i criatures, que envaïren places i carrers. Jo no crec possible de veure mai més un espectacle tan tràgic com aquell: centenars de cadàvers mutilats, triturats, escampats pels carrers figuerencs». Aquests records escrits per Domènec de Bellmunt a «Cinquanta anys de periodisme català», han estat recuperats, juntament amb una vuitantena de testimonis orals imprescindibles, per l'historiador figuerenc Enric Pujol a «Figueres, la Gernika catalana» (Efadós), un retrat punyent dels últims dies de la Guerra Civil espanyola. Del llibre, presentat la setmana passada a la biblioteca de Figueres, se n'extreu com la ciutat va patir d'una manera descarnada i inimaginable l'horror d'una violència sense sentit i com tot allò va quedar sepultat transformant-se en un trauma pels que ho visqueren.
Figueres bombardejada. La foto serveix per il·lustrar la portada del llibre.
«Tinc 91 anys i ho veig tot encara com si fos ahir», recordava una senyora, asseguda a primera fila. No hi cabia ni una agulla a la sala Adela Riera. Hi havia persones dempeus i tot, però, tot i això, el silenci va ser absolut quan ella va parlar. Aquells dies d'horror, ella tenia 9 anys i tot allò se li va quedar gravat a la memòria. I és que tots els testimonis que Pujol ha recollit i que ha visibilitzat en aquest llibre -també hi ha documents audiovisuals dipositats a l'Arxiu Municipal- eren infants, els més fràgils. «Alguns records eren terribles», recordava Pujol tot esmentant la matança viscuda el 23 de gener al passeig Nou quan, ple a vessar de famílies que hi anaren a passar el diumenge, començaren a bombardejar-los avions italians i alemanys.
Les xifres van esgarrifar els presents. Després d'aquest estudi, Enric Pujol qüestiona les dades oficials que donaven 284 morts i els situa, més aviat, sobre els 400. «Després de Barcelona, Figueres és la ciutat amb més morts per bombardejos», reconeixia. Això l'ha portat a qualificar la capital altempordanesa com «la Gernika catalana». «Figueres va quedar arrasada», afegí tot explicant, a més, que «difícilment podem saber el nombre total de morts pels papers», perquè els atacs eren tan seguits que els registres es van fer mesos després. A més, tampoc es comptabilitzaren els ferits -Pujol publica una llista amb nom i cognoms de ferits coneguts- quan, segons ell, «per cada mort es calculen dues persones ferides». «L'assistència mèdica era molt precària i molts ferits morien», conclogué.
Alguns dels assistents a la presentació del llibre «Figueres, la Gernika catalana». Foto: Conxi Molons.
Aquells darrers dies, a més, per Figueres desfilaren mig milió de persones que fugien cap a França provinents d'arreu de l'Estat. «No podien passar lliurement per la frontera, necessitaven papers i aquests s'havien de fer a Figueres», explicà Pujol. Per ell, quedava clar que la intensitat d'aquells bombardejos inhumans -se'n calculen entre setze i disset- era «bloquejar aquelles persones per capturar-les». Més enllà d'això, però, aquests atacs indiscriminats s'insereixen dins aquest assaig de «guerra nova i industrial» que farà eclosió durant la Segona Guerra Mundial on «les dones tindran un paper fonamental».
Ciutat màrtir de Catalunya
Ciutat màrtir de CatalunyaLa publicació d'aquest llibre, en un moment en què cada vegada queden menys testimonis, vol servir per trencar un llarg silenci al qual va contribuir el fet que Figueres fos la darrera ciutat bombardejada, que el fet fos poc mediatitzat malgrat ser portada d'alguns diaris estrangers i, alhora, que aquesta esdevingués «ciutat màrtir de Catalunya». «El franquisme i postfranquisme han imposat una política de l'oblit totalment errònia perquè l'únic que fa és tapar el trauma i que aquest persisteixi», explicà Pujol tot recordant el testimoni d'Helena Llobet que va viure el drama del passeig Nou on moriren dinou persones. «El pare li va tapar la cara i després del bombardeig es va aixecar i li tapava els ulls perquè no veiés la devastació. Tot i això va veure un cotxet de mainada amb un nen mort que duia uns mitjonets fets amb les sobres de la llana. I quan ho explicava es va posar a plorar», recordà Pujol tot afegint que aquell gest tan humà de Llobet evidenciava «la necessitat que tenia justament de treure's de sobre aquest trauma». «Això és el que socialment hauríem d'haver fet, sinó constantment ressorgeix», afegí. Per Pujol, el més encertat seria parlar d'això com un fet històric i no com un trauma col·lectiu però, per això, cal haver fet «aquesta catarsi» inexistent a hores d'ara quan encara hi ha tants morts sense nom a les cunetes.
Un dels testimonis del llibre és el de Josefina Font i Tatxer qui va deixar-lo per escrit en un manuscrit inèdit de memòries que, aviat, Brau Edicions publicarà, tal com va anunciar l'editora M. Mercè Cuartiella. A Figueres, la Gernika catalana se'n fa un tastet i un es pot fer una mínima idea d'aquell horror: «Era terrible veure allò, aquelles cares, aquelles mirades desesperades i esporuguides, quan alçaven la vista enlaire contemplant la terrible «pava» (avió) que baixava a metrallar-los. Uns queien per mai més alçar-se; però què hi feia! Els demés anaven avançant».
