De paraula propera i sincera, Roger Mas assegura fer el que pot per «distreure'm i passar-m'ho bé». Cada projecte és, per ell, «un nou repte, un nou viatge».Ha actuat actua als Cellers d'en Guilla de Delfià, a Rabós d'Empordà, dins el festival Sons del Món.

Ve a Rabós a presentar el seu darrer disc, Parnàs?

No, perquè aquestes presentacions les fem en un espai amb il·luminació, tres músics, és una altra cosa i aquí jo vinc sol, amb la guitarra.

Doncs, què hi farà?

Com una sopa de tots els discos i d'un llibre, El dolor de la bellesa, que vaig publicar el 2017. Aprofito, doncs, per cantar cançons de tots els discos i recitar trossos del llibre que barreja lletres de cançons amb reflexions, pensaments i anècdotes. És com un mapa de l'univers de les meves cançons. Perquè les cançons són d'una manera, però hi ha parts que no hi troben lloc en elles i així també puc explicar-ho.

Així, qui vagi a escoltar-lo per primer cop, podrà fer-se'n una idea ben bona de vostè.

Exacte. És una cosa que m'agrada fer, així, tot sol. A vegades, canvio el repertori sobre la marxa, segons com està el públic, com estic jo. L'adapto a les sensacions del moment.

Tocar en un celler com aquest o fer-ho en una sala tancada, deu ser ben diferent.

És molt més proper, la gent degusta una copeta en un entorn còmode i agradable.

No és el primer cop.

A Sons del Món vaig tocar a Vinyes dels Aspres i em vaig sentir molt bé. No són concerts acotats, hi ha marge per a la sorpresa i la improvisació. És més dur físicament perquè no hi ha solos d'altres músics, estàs tu sempre amb el públic i és més intens, però val la pena. Quan estic sol surt tot bastant al moment, disfruto i simplement em concentro i ho gaudeixo. L'única manera que el públic s'ho passi bé és que tu també ho facis.

Ha triat les peces?

Tinc un guió que més o menys segueixo, però el que sí que hi haurà són els poemes musicats de Verdaguer, les Cançons Tel·lúriques, El dolor de la bellesa, que dona títol en el disc, El rei de les coses... Hi ha cançons que són importants i sempre apareixen.

Com ha viscut aquest darrer any amb la presentació del disc Parnàs, que, per cert, és el desè. Quin títol tan curiós.

Sí, és aquesta muntanya grega que té aquest component mitològic, la pàtria de les muses i els poetes. I el Parnàs és un grup de poetes que els uneix alguna cosa, ja sigui una generació, un lloc concret. En aquest cas, Parnàs és un disc amb tot de poemes musicats perquè, excepte les Cançons Tel·lúriques, en tots els treballs, les músiques i les lletres les he compost jo. Feia temps que esperava reunir tots els poetes que he musicat al llarg d'aquests vint anys. Els poetes són molt variats entre si i allò que els uneix és l'atzar i que els hagi musicat. El fil conductor són els arranjaments dels músics Arcadi Marcet, Xavier Guitó i Míriam Encinas, amb instruments que venen de la tradició europea i que ens han donat vistositat.

El disc és com un recital poètic. Reivindica el fet de recuperar aquestes veus?

La poesia és una manera d'explicar el que no es pot explicar en paraules, però amb paraules. El poeta ha de codificar totes aquestes sensacions o experiències amb un llenguatge poètic evocador i el lector té una part activa de descodificar-ho i tornar-ho a crear. Amb les cançons ens surt de natural. Quan els cantautors musiquem poetes, potinegem els poemes i aquests es modifiquen i ja no és el mateix. Afegint una música és més fàcil escoltar i reescoltar i així llegeixen i llegeixen el poema sense adonar-se'n.

Com escull els poetes?

És molt intuïtiu però sempre hi ha un component de les contradiccions humanes, perquè estem entre el cel i la terra i aquesta combinació m'interessa molt.