Amb una puntualitat inesperada, Luz Casal va aparèixer dissabte a l'escenari de Sons del Món sota l'escalf d'un públic que omplia fins a la bandera, la plaça de la Basílica de Castelló d'Empúries. L'artista brillava amb llum pròpia interpretant el primer tema, «Ámame», i no era pas l'efecte de l'elegant vestit negre que duia o la seva pell blanca d'alabastre, sinó, més aviat, aquella saviesa i fortalesa que dona el fet de saber-se posseïdora d'un repertori que emociona i fa vibrar per dins als que l'escolten.

Luz Casal té rere seu una trajectòria de quasi quaranta anys, cosa que es nota en la veu, però això li permet modelar cada concert, dur al públic on ella vol i donar-li el que necessita. En el cas de Castelló, molts van emocionar-se, fins i tot van plorar i, per descomptat, van cantar amb ella alguns dels seus temes mítics com «Piensa en mi» -«crec que des del 1991 l'he cantat cada nit», va dir- o «Un nuevo día brillará» amb el qual va aconseguir que tot l'auditori fos un, conquerint-lo ja fins al final.

No era la primera vegada que Luz Casal actuava en aquest Festival però sí davant la Basílica. Fa sis anys ho va fer en un altre espai històric, la Ciutadella de Roses. Aleshores, el públic era ben coneixedor de la història de superació que vivia l'artista -ha sobreviscut a dos càncers- i aquell va ser un concert que va arribar a l'ànima. Ara, Casal, en un marc diferent i dins aquesta gira del nou disc «Que corra el aire», es presentava com una artista amb ganes de viure el present i d'oferir allò que sap fer millor: la seva música personal, el seu cant a l'amor i al desamor però, sobretot, a la vida. Les primeres cançons que va escollir -«Háblame de amor», «18 años»- pertanyien al seu anterior disc, dedicat a l'artista francesa Dalida, «una dona important per a la música popular que va gravar més de mil cançons», va explicar Casal que, tot seguit, va escollir «Cenizas», que ens remeten a «cançons clàssiques dels anys 30 als 70 que parlen d'amors i desamors que tenen tanta intensitat que valen per tot», sentencià irònicament.

La cançó que va trencar una mica aquest ritme va ser No, no y no, molt aplaudida i, per primer cop, seguida pel públic. Just aleshores tocaven les onze campanades. L'artista va entrar dins la Basílica i va sortir al cap d'uns pocs minuts amb un vestit curt, més rocker, també negre. Aleshores va presentar la banda de músics que l'acompanyava i va oferir un dels seus grans títols «Entre mis recuerdos». Tot seguit, va voler dedicar la cançó No me importa nada a totes les dones, cosa que va fer aixecar moltes d'elles de la cadira. No va ser l'única referència al món femení, molt present amb Dalida, però també amb la gran poeta Rosalía de Castro, que li va permetre reivindicar, també, la seva terra, Galícia. Però no va ser fins a quasi la meitat del concert, amb «Un nuevo día brillará», quan l'auditori va transformar-se unint-se a ella en aquest viatge.

Luz Casal és una artista agraïda, que estima el seu públic i sap crear complicitats amb ell. Només cal recordar la llarga reverència feta després d'interpretar «Besaré el suelo» amb tot l'auditori dempeus. I va ser en aquell moment quan ella, tot demanant-ho, va suggerir fer alguna de les seves noves cançons: inoblidable «Lucas», fantàstica «La Morna» i, ja en visos, «Que corra el aire» i, com si fos una sentència de vida, «Días prestados». Sempre agraint el fet d'haver estat convidada, Casal va deixar-se seduir per un escenari de pel·lícula que va immortalitzar a la seva retina interpretant «Boig per tu» en castellà i fragments en català. I després de l'èxtasi provocat, encara va tenir temps per atendre els seus fans. Va fer valer allò que va dir minuts abans: «Jo no tinc pressa».