Moisès Genover (Figueres, 1928) tenia només deu anys i mig quan les bombes van començar a caure, com pluja insistent i mortal, sobre Figueres. La seva mare, que estava sola, va decidir fugir. Va agafar en Moisès, les seves dues altres filles, Rosa i Felicia, i la seva germana i van emprendre el camí de l'exili. Malgrat no completar-ho -no marxarien definitivament fins al 1946-, allò que Moisès va veure que se li va quedar gravat a la retina. Quasi vuitanta anys més tard, ho ha evocat en unes pintures que, aquests dies, es poden veure als Porxos de Can Laporta a la Jonquera, i que volen ser «un homenatge a la retirada».
Tres de les obres que presenta són peces de gran format i representen la fugida des de Figueres, l'arribada i l'estada a Pont de Molins on van fer nit. Els acompanyen tres petits retrats que són una aproximació més íntima, i obres ja més actuals dedicades a paisatges i abstracció matèrica. «Són obres que parlen», reconeix Émilie Genover, una de les filles de l'artista. Moisès Genover recorda molt bé aquells dies. «El meu pare té, a la memòria, colors i sensacions del camí», explica la seva filla tot afegint que, malgrat no patir ferides externes, «van passar molta por perquè hi havia cadàvers i gent malferida» pertot arreu. A Pont de Molins, la família s'hi van quedar una nit per, més tard, amagar-se a Llers. Allà van acabar dormint al bosc.
La família, poc abans de fugir.
Finalment, la mare va decidir no marxar i van retornar, per consell d'alguns veïns, a Figueres. Les bombes, però, havien fet caure el sostre de la llar familiar així que es van refugiar en una petita caseta que tenien als afores de la capital altempordanesa. Malgrat la precarietat, hi van viure dos anys. Després retornaren a Figueres per intentar fer vida normal. «La mare deia que era vídua i feia anar en Moisès a veure el capellà per protegir-se», diu Émilie Genover. El 1945, Moisès, gràcies a uns diners que li va enviar el pare, va fugir a França, a Perpinyà. Un any més tard, ho va aconseguir, també clandestinament, la mare i les filles. «El seu pare va recomanar a Moisès aprendre molt bé el francès i comportar-se amb molt de respecte», diu Émilie.
Les dots de Moisès per la pintura i el dibuix ja eren evidents de nen, a Figueres. A Perpinyà, les va seguir desenvolupant. De fet, allà va estudiar a l'escola de Belles Arts i va dedicar-se, tota la vida, a l'ebenisteria, l'escultura i el dibuix.
Bitllets per anar a l'Argentina
Bitllets per anar a l'Argentina
L'estada a Perpinyà potser havia de ser transistòria perquè, fins i tot, la família els va pagar uns bitllets per anar a l'Argentina. Finalment, però, no els van fer servir. «Tot i la pobresa no volien marxar, a Perpinyà hi havia molts catalans i espanyols, i es van organitzar», rememora Émilie que sempre ha conegut molt bé aquells moments. De fet, la seva àvia en parlava obertament. «Ella deia que havíem de saber què havia passat», recorda. Aquest sentiment també l'ha tingut sempre Moisès. El 2014, quan va pintar les obres que ara s'exposen, «el pare es veia vell i volia deixar constància a la família d'aquells moments difícils que havia viscut». Ell, però, «sempre ha estat un home optimista, que defuig el dramatisme».
