Acompanyada per la directora dels Museus Dalí, Montse Aguer, i la historiadora de l´art, Maria Josep Balsach, Monika Zgustova va desgranar, fa pocs dies, detalls del seu llibre, La intrusa, a la llibreria Edison de Figueres. En aquesta entrevista ens en parla.

Com inicia l´aproximació a Gala, una dona tan enigmàtica?

En les meves biografies sempre m´agrada ficar-me dins la personalitat i quan tinc la sensació que entenc com era la persona, és quan començo a escriure. Amb Gala també m´ha passat. Evidentment, hi ha moltes coses que no sabria contestar, perquè no les sap ningú, com la seva intimitat amb Dalí, però puc imaginar-me coses d´acord amb la seva forma de ser. En aquest llibre, he anat molt a les arrels russes. És molt important conèixer la infantesa d´un personatge, perquè des d´allà creix tot.

La literatura i escriure tenen molta importància per a Gala.

Quan vaig començar, ja s´havia publicat el llibre de memòries de Gala i això m´ha ajudat moltíssim per conèixer-la, a ella, la relació amb el pare, els germans i la mare.

El títol La intrusa remet a la sensació que ella té sempre de ser una intrusa arreu. És el leitmotiv del llibre, però també de la mateixa vida de Gala.

És com se sent ella i com la veuen els altres.

Parla que Gala sovint patia depressions. Això l´enfortí?

Crec que sí, però ella sabia de la seva tendència a la depressió. Per això es protegia i entenia Dalí, sabia que el company que va triar també tenia aquest problema i ella l´havia d´ajudar i va saber fer-ho.

Per què no agradava Gala als surrealistes?

Els agradava i no, era ambigu. Els agradava molt perquè era una dona bastant irracional, que creia en els tarots, que tenia pressentiments, que creia en els somnis i intentava recordar-los. Des d´aquest punt de vista, era una dona surrealista ideal. Però d´altra banda, el misteri de la Gala desagradava a la gent. A ella no li agradava parlar, es mantenia al marge i li agradava escoltar. Parlava si se sentia molt a gust amb algú, en petits grups. Tenia una cosa curiosa: no l´importava el que pensés la gent d´ella, li agradava ser ella mateixa.

Coneix Dalí i els dos se senten fascinats immediatament.

Va ser com un coup de foudre.

A ell el va fascinar la seva bellesa i la seva imatge tràgica.

La seva bellesa andrògina, més aviat, perquè Dalí fins llavors tenia una sexualitat indefinida. Li agradaven aquests cossos andrògins. Ella era una dona refinada, de gran ciutat, i ell quasi mai ho havia vist, això. No deixava de ser un noi de províncies per més que hagués estat a Barcelona i estudiant a Madrid. D´ella li agradava, fins i tot, una certa duresa de la mirada, estava fascinat.

Diu que Gala, per estar satisfeta, necessitava estar enamorada i sentir-se estimada.

I amb Dalí això ho tenia, notava que ell havia de ser una persona molt tendra, i devia ser important per a ella. També devia ser una persona apassionada.

No parla molt del conflicte amb la família de Dalí.

Per Dalí la seva família era molt important. Crec que sempre lluitava per tenir l´estimació del pare i de la germana. El detall que Dalí, abans d´exiliar-se als Estats Units, passés per aquí ho diu tot. Va veure horrors absoluts, però, no obstant això, va voler venir. Dalí era molt sensible i tenia molt bona relació, també, amb la filla de Gala, Cécile.

Justament, en el llibre afirma que Gala sempre va mantenir-hi contacte quan sempre s´ha dit que Gala va renunciar a ella.

Es van mantenir en contacte tota la vida. Va poder haver-hi algun malentès, com en totes les famílies, però Gala era molt lleial als seus. Amb Cécile, com amb la seva pròpia família, es cartejava. Guardava amb lleieltat totes les relacions amb els seus éssers propers i amb Cécile, molt. La neta de Gala ho sap perfectament i ho ha anat veient entre la seva mare i la seva àvia. Crec que el masclisme ha exagerat moltes coses de Gala.

En el viatge a París, retrata Dalí com un ésser molt fràgil, com si mantinguessin una relació mare-fill.

Una mica perquè ella l´ajudava moltíssim, en tot, entre altres coses a poder-se desenvolupar entre la gent. Tenia por de la gent, pels seus problemes psíquics, tenia por d´un lloc ple de gent, no ho suportava, als inicis. Més tard, sí, perquè, d´alguna manera, s´ho va treure. Explico que per a ell era més fàcil fer-se el surrealista i actuar d´una manera esbojarrada i exagerada. Feia un paper, no era ell mateix i així superava el problema.

Què aporta de nou el seu llibre?

He intentat trobar la veu interior de Gala, sobretot en l´últim apartat, quan ella ja està moribunda. Per mi era important conèixer qui era Gala: una dona extraordinària, algú que realment sap estar al costat de tres grans artistes absolutament prominents del segle XX, estar-hi com una companya, donant els millors consells. No era una dona que critiqués durament o volgués donar-se importància a si mateixa, era tot el contrari, ella sempre aconsellava des de la comprensió.