La càlida rebuda de Folia a Lió, el mes de juny passat, esdevé la millor carta de presentació del dar­rer muntatge del coreògraf francès Mourad Merzouki (Lió, 1973). Amb ell, el Festival de Peralada abaixa el teló aquest divendres.

Què és Folia per a vostè?

És un projecte molt ambiciós perquè és la primera vegada que treballo amb una cantant lírica i amb música barroca. Volia barrejar-les amb la dansa hip-hop i la dansa clàssica i contemporània. Volia descompartimentar.

Aquesta fusió que proposa, se l´havia imaginat així?

Vaig començar a ballar hip-hop quan era jove, en el carrer. Aleshores somiava que el hip-hop pogués tocar a tothom, no només als joves dels suburbis, sinó que els que no són tan joves poguessin veure el hip-hop com qualsevol altra dansa. Des del meu primer espectacle, sempre he volgut mesclar-lo amb altres arts, prendre riscos amb aquesta dansa. No he volgut que es quedés en el car­rer, sinó que tingués un reconeixement i, per això, he creat punts de trobada per proposar un hip-hop una mica diferent.

Per què ha triat la música bar­roca? Està una mica allunyada dels nostres temps.

És un estil llunyà però també pròxim. La música barroca, d´entrada, estava pensada per ballar, ens inspira moviment. M´ha interessat perquè hi he vist similituds amb la música del hip-hop. Hi ha ritmes que són com un bucle, que un els reté, una mica com la música hip-hop.

La selecció de peces és seva?

He treballat amb els músics per seleccionar-les. He escoltat moltes peces i he fet la selecció d´acord amb la meva sensibilitat. Després he volgut que aquesta música fos fusionada amb música electrònica per aportar certes coses actuals i també un ritme als ballarins.

Quines peces hi ha?

Música antiga com La Follia de Vivaldi. Nosaltres les hem transformat una mica per adaptar-les, perquè fossin més actuals.

També hi ha música popular.

Sí, per exemple, la tarantel·la del sud d´Itàlia.

És un espectacle impactant, sobretot al final, amb el ball del derviche (ballarí giravoltant).

Trobo que són danses que porten aquests estats de trànsit. Els ballarins de hip-hop, quan ballen al carrer, van cap a un deixar-se anar. I en aquest espectacle he volgut parlar de la follia dels homes envers el planeta. I al final aquests ballarins que donen voltes és com aquell que s´abandona a la follia, com si anessin a tornar-se bojos, potser. Són imatges, amb la neu que cau, com un món de bogeria. És difícil d´explicar.

L´escenografia és important per a vostè?

Molt. Sempre dic que quan coreografio, si no hi ha res, és difícil per mi. Sempre necessito tenir algun element escenogràfic. De petit, jo feia circ i, en el circ, un aprèn a treballar sempre amb els objectes.

La soprano Heather Newhouse no només canta, també es fusiona amb els ballarins. Va ser complicat dur-la a aquest ter­reny?

En absolut, ella és sublim, increïble. Al principi m´inquietava com fer-la moure, però ella em va dir que estava a punt. I he pogut fer-ho tot, però si ella no hagués tingut aquesta obertura d´esperit i confiança, potser no hauria pogut aconseguir-ho.

Els músics també interactuen amb els ballarins.

El 2008 vaig fer un espectacle on hi havia quatre músics clàssics a l´escenari, músics boxe boxe amb ballarins hip-hop. Des d´aleshores, els músics accepten aquest punt de risc perquè suposa muscular el seu univers amb el meu. Es tracta de deixar-se anar per no etiquetar. Intento canviar la imatge que perceben d´una disciplina o una altra.

Vist l´espectacle, es percep que està creant un nou llenguatge, és la fusió de moltes coses.

A França, ens agrada fer categories, però a mi no m´agrada. Em pregunto per què no puc treballar amb una ballarina o ballarí de clàssica o amb un de contemporània. Defenso la transversalitat entre les disciplines.

Com valora Folia respecte anteriors muntatges seus?

Qui l´ha vist m´ha dit que és una peça extremadament generosa, que fa bé en aquest moment que estem vivint, que el món té necessitat de veure´l. Té alguna cosa d´intergeneracional. Estic content perquè jo busco, potser ara molt més, proposar un espectacle que aporti una imatge diferent del que hem pogut viure aquests darrers anys a França, en comparació amb joves que són en els suburbis. Vull donar una visió positiva de la joventut francesa.

Quan començà a portar el hip-hop als teatres, què li deien?

Que no era més hip-hop o que era trair la cultura hip-hop. Jo deia que estava bé que continués existint en el carrer, però també que ho fes en els teatres. Pot ser totalment complementari. Quan un balla en un teatre, no ho fa de la mateixa manera que com ho fa al carrer. Trobo que és bo que continuï ballant-se al carrer, perquè és una altra energia.

Què suposa presentar Folia al Festival de Peralada?

Els darrers anys, la imatge de França al món ha estat jutjada per tot el que ha passat. Els meus pares van arribar de l´Àfrica del Nord, d´Algèria, i quan jo era petit era difícil per mi, perquè no em sentia francès, però tampoc algerià. I això ha estat molt dur de viure. Tot i que soc francès, encara hi ha una mirada als meus orígens. Els últims anys encara ha estat més dur pels meus orígens, pels meus cognoms. Anar a Peralada serveix per dir que a França hi ha una joventut que té coses a dir, coses a compartir, una joventut que parla amb l´art, amb la dansa i que no es tracta només el que un veu malauradament en els mitjans. Si puc deixar una petjada positiva en el públic espanyol, estaré encantat que siguin tocats, sensibilitzats pel treball que proposem.