28 de maig de 2018
28.05.2018
Figueres

"Per mi, l'Ajuntament ha estat una feina, però enriquidora i engrescadora"

El director del Teatre de Figueres, Salvador Torres, tanca un cicle aquest 8 de juny amb la seva jubilació

28.05.2018 | 17:17
Salvador Torres, fotografiat al Teatre El Jardí

Aquest 8 de juny, Salvador Torres es jubila i tanca, així, una relació de 45 anys amb l´Ajuntament de Figueres, els 8 darrers com a director, el primer, del Teatre Municipal El Jardí i coordinador dels espais escènics de la ciutat. En aquesta entrevista, Torres, a qui Salvador Dalí l'anomenava "el nen", reflexiona sobre alguns aspectes del seu pas per aquesta institució i els seus projectes futurs.

Quan va entrar a l´Ajuntament devia ser un nen.
Tenia 19 anys, encara estudiava de delineant i vaig entrar als serveis tècnics, substituint Ricard Ansón. L´anècdota és que durant tres mesos em van contractar com a material d´escriptori. Després de fer la mili, vaig fer les oposicions i vaig guanyar la plaça. Fins al 1984 vaig estar a Serveis Tècnics.

Què hi feia?
Aleshores no existien els departaments i bona part del funcionariat eren militars i guàrdies civils retirats, tots eren gent gran. Amb el nou Ajuntament democràtic, es van crear els diferents departaments per necessitat. Jo hi vaig ser des del primer moment picant pedra. Aviat em vaig vincular amb les Festes de la Santa Creu, després amb fires, moltes de les quals s´han anat mantenint.

El 1984 passa a Promoció.
Sí, anàvem a fires amb estands creats per l´Eduard Bartolí. M´agradava molt perquè tot era disseny. Per mi, l´Ajuntament ha estat feina, però enriquidora i engrescadora. Soc funcionari, però mai me n´he sentit, no he tingut mai horaris. Mai vaig dir no a res.

El 2010 el nomenen director del Teatre Municipal.
En Santi Vila m´ho va proposar i ha estat fantàstic. He intentat convertir el Teatre en un espai acollidor. L´any passat vam fer més de quatre-centes activitats entre el Teatre, La Cate i Caputxins.

Vostè tenia un projecte.
Sí, i, tot i que no l´he pogut fer en la seva totalitat, em vaig marcar tres fites. Una, fer la programació no a gust meu, sinó amb uns criteris, que a uns els pot semblar més bé i a altres no tant, i que depèn de la qüestió econòmica o del calendari de les companyies; la segona, la promoció que jo entenc com impulsar l´Aula de Teatre i, finalment, la producció, que ha estat més complicada malgrat haver-ne fet dues: 'La Pell Eixorca' i un espectacle de Carles Mallol (un dramaturg i guionista figuerenc). La meva idea de producció, si s´hagués pogut econòmicament, era fer-ne una de pròpia, amb grups de la ciutat però, si hagués calgut, amb suport professional també d´aquí, que en tenim un estol.

Els inicis van ser durs.
El moment econòmic era molt dolent i aquí tot era un solar amb una participació de públic esquifida. La idea era crear i recuperar públic. Aleshores, a la regidora de Cultura, l´actual alcaldessa, li vaig dir que calia posar-li fàcil al públic amb preus low cost i una programació interessant. I vam aconseguir tornar a veure un teatre ple i això és mèrit de tots.

És un repte gestionar El Jardí?
Quan vaig entrar, vaig treure aforament per comoditat i va quedar en 940 places. I encara no teníem ni La Cate ni Caputxins. Amb el format que té, alguns espectacles ja no te´ls pots plantejar, però amb La Cate tenim un recurs d´unes 300 localitats per muntatges de petit format. Una sala plena genera una dinàmica de públic interessant perquè s´encomana.


Amb El Jardí en obres, La Cate ha estat l´escenari principal. Moltes obres, però, no han omplert. Hi ha una desacceleració?
A molta gent, anar a La Cate li costa i no serà perquè no ens hàgim esforçat. És una sala petita però pocs cops s´ha omplert.

Ha costat programar?
Figueres és una ciutat complicada. Hi viuen 45.000 persones, però que la visquin d´alguna manera potser en són 1.000. I per molt que facis, no corresponen. He intentat portar coses potents i també comercials i val a dir que tota la gent de Figueres, vinculada amb el teatre, els he programat.

Ser un home de teatre, l´ha ajudat en aquesta aventura?
Sí. La gestió ja la coneixia. I fer teatre des dels 14 anys amb Antoni Montal, el fet d´haver programat amb Alfons Gumbau i Jaume Alsina, abans que existís Cultura, també m´ha ajudat. De fet, els tres vam ser els que vam decidir comprar El Jardí i no la Sala Edison.

Com diu?
Maria Rosa Ymbert era la regidora de Cultura i Eduard Puig Vayreda, l´alcalde. Existia Cultura, però no tenia un funcionariat. Nosaltres programàvem a La Cate fins que ens van fer fora per comunistes, i després vam fer-ho a l´Edison. Havien vingut Els Joglars, Dagoll Dagom... A les taquilles de l´Edison, els cinc discutíem aferrissadament sobre la compra. A l´alcalde, li agradava més l´Edison per l´acústica, però jo m´identificava més amb El Jardí, un edifici més aïllat i amb possibilitats. Al final el vam convèncer.

Hauria d´escriure tot això.
Ja tinc previst fer les memòries.

A què dedicarà el temps ara?
A mi. No deixaré el teatre, seguiré pintant (aquests dies té una exposició a l'Hotel Bon Retorn de Figueres) i fent maquetes. Com a jubilat aniré a veure les obres i criticaré. (riu)

Què trobarà a faltar?
El dia a dia, la creativitat que m´ha fet tirar endavant i que ja no faré per ningú. Més de la meitat de la meva vida he anat de pressa pels altres i ara aniré a poc a poc per mi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook