Ministral, mestre, guionista i escriptor

Un dia d’estiu de 1979, amb Josep Pla i Josep Mercader, vam anar a Maçanet de Cabrenys. Era quan l’escriptor de Llofriu havia començat a treballar en el que seria Escrits Empordanesos, el volum 38 de la seva Obra Completa, i a Maçanet es tractava d’anar a l’Hotel Pirineus a parlar amb Ramon Roger, fill d’Alfons Roger, un dels tres cuiners biografiats per Pla al dit volum. A l’hotel, hi vam trobar Jaume Ministral, que passava temporades a Maçanet de Cabrenys on s’havia traslladat, per raons de salut, l’any 1950. El poble el marcà profundament, hi va fer llargues estades, i també hi seria enterrat. Ell i Pla van estar parlant una bona estona i, mentrestant, en Ramon Roger, sense dir res, els havia portat unes cerveses, anxoves i olives.

En el camí de tornada cap a Figueres, Pla ens va dir que Ministral estava a punt de publicar un llibre sobre el sagrament catòlic de la penitència, ço és sobre la confessió i el perdó dels pecats. Al cap d’uns mesos sortí publicat. Era una novel·la de títol original i graciós: Confessem-nos?, dedicat «a tots aquells que s’hagin confessat alguna vegada i, naturalment, hagin complert la penitència». Hi desfila una llarguíssima corrua de vides que clamen, un mar de gent que s’hi obre el cor: del Sant Pare de Roma a un coronel castellà; d’una pagesa que es nega a donar la flor al seu promès, fins a un xicot que l’endemà se suïcidarà; d’un rector de poble que és el millor caçador de senglars, a un organista cec d’una petita parròquia...; en pràcticament tots els ambients socials, en diferents temps i diversos llocs, unes dues-centes persones viuen, es belluguen i se sinceren en les pàgines de Confessem-nos?

Ministral va tenir una molt bona relació amb Capri, protagonista de la seva sèrie de televisió Doctor Caparrós, medicina general (1979), inspirada en la vida de poble de Maçanet de Cabrenys

Mestre

Jaume Ministral i Masià (Girona, 5/VI/1914 – Maçanet de Cabrenys, 19/IV/1982) va néixer a la casa número 17 de la Rambla. Va estudiar a l’Institut i a la Normal, on va ingressar just l’any que es proclamava la República. Acabats els estudis de magisteri, la seva primera plaça d’ensenyant va ser a Palamós, on exercí durant uns anys. Acabada la guerra civil, els avals d’amics li permeteren recuperar la plaça de Palamós, i el 1941 va guanyar unes oposicions al Grup Escolar Baixeres de Barcelona, inaugurat l’any 1922, del qual durant els anys cinquanta en va ser director. A la capital combinà la feina de mestre amb treballs a l’editorial Durant, especialitzada en llibres didàctics per a la infància, com els innovadors llibres – joguet que aparegueren a mitjans dels anys quaranta del segle passat. També entrà a Radio Nacional de España des d’on establí contacte amb l’editorial Marín, de la qual en fou assessor pedagògic.

Joan Capri i novel·les

Jaume Ministral va ser guionista de ràdio, de televisió i de teatre. Escrigué una comèdia, El gandul (1969), concebuda per a l’actor Joan Capri, que va aconseguir un gran èxit entre els habituals del Romea i dels teatres del Paral·lel barceloní. El nostre home va tenir una molt bona relació amb Capri, protagonista de la seva sèrie de televisió Doctor Caparrós, medicina general (1979), inspirada en la vida de poble de Maçanet de Cabrenys. La relació es mantingué a la segona part de la sèrie, emesa a partir del 1982 amb el títol de Doctor Caparrós, metge de poble. També va publicar narrativa: Ciutat petita i delicada (1975), on ja feia gala del seu humor irònic i càustic, retratant-hi la ciutat on nasqué i es formà fins a traslladar-se a Barcelona. Segueixen Nosaltres, els mestres (1980) i Confessem-nos? (1980). Va firmar alguns llibres amb el pseudònim de J. Lartsinim, les lletres del cognom invertides. Una anotació singular: de Ciutat petita i delicada, escriu Ministral: «La vida nocturna a Girona només és comparable a la de Sòria durant la Quaresma». I una altra mostra del seu humor irònic i càustic podria ser la resposta a una enquesta feta des de la revista Presència el 1968. Per establir una valoració periodística de l’any que s’acabava, el setmanari demanava a quaranta-tres redactors i col·laboradors periodistes i escriptors, quina notícia els hauria agradat de poder donar o llegir durant el 1968. I Ministral escrigué: «La implantació a Espanya de les mesures que a Guinea Equatorial, segons sembla, han tingut tant d’èxit». (El 1968 fou l’any de la independència del país africà).

A la seva última novel·la, Tramuntana boja (1981), hi destaca la inclusió de fragments d’El Poema de l’Empordà, d’Albert Serrano Delclòs, que el protagonista troba per casualitat al Parc-Bosc. El protagonista de Tramuntana boja, que viu en un dia a dia gris i molt poc emocionant, disposa en canvi d’una fantasia forassenyada. S’imagina situacions i fets insòlits, com que té tancats a la presó ministres, generals, directors de banca i polítics poderosos, i els alimenta amb entrepans que arriben a les garjoles per uns tobogans. Pel que fa a la vida amorosa del protagonista, res de res: només un amor absolutament imaginari amb una senyoreta que va veure fugaçment en un tren que anava a França.

Escriptor versàtil

Jaume Ministral és una figura singular quant a cultura i coneixements. Mestre de professió, va escriure molt en català i en castellà, tocant quantitat de registres: novel·la juvenil, ciència-ficció, policíaca, aventura...; va ser l’espècimen d’escriptor que es mou per diversos mitjans (teatre, ràdio, televisió), i cal remarcar que va ser un veritable pioner del català a la televisió, com a guionista de les primeres sitcoms. Potser aquesta trajectòria en literatura de gènere i ser guionista de ràdio i televisió el mantingué fora dels cenacles culturals, i potser també el fet de nedar habitualment contra corrent pel que fa la política i el periodisme que es portava a l’època. Quant a la política, es quedà en la indefinició; una prova en podria ser la diversitat de les seves amistats: Heribert Barrera, José María Gironella, Teresa Pàmies... Un altre exemple seria l’article que publicà a La Vanguardia l’any 1968 (en plena dictadura) defensant el seu amic František Kriegel, antic brigadista internacional a la Guerra Civil, polític i metge txecoslovac, membre de l’ala reformista del Partit Comunista durant la Primavera de Praga. Kriegel va ser l’únic dirigent polític que, en la invasió de Txecoslovàquia pel Pacte de Varsòvia, es negà a signar el Protocol de Moscou.

La tardor vital

Home de tarannà obert i crític, durant el franquisme Ministral va desenvolupar una de les seves especialitats literàries: això que en diem escriure entre línies, amb extraordinària habilitat. Però en la Transició, per les seves profundes conviccions catòliques, va topar amb les postures progressistes de joves periodistes i polítics que empenyien el canvi. Que això l’incomodava, n’hi ha testimoni en diversos textos i especialment en cartes adreçades al seu amic Narcís-Jordi Aragó, quan aquest dirigia Presència, el setmanari que sota la dictadura franquista patí una sèrie de sancions i va ser suspès des del 1971 fins al 1974. A Presència, Ministral hi publicà alguns articles. Josep Pla escriu: «Al llit. Sopo al llit. Després llegeixo Presència de Ministral, que diu alguna cosa. Aquest home hi toca una mica». (Obra Completa, volum 39, El viatge s’acaba, pàgina 404).

Jaume Ministral va tocar una gran quantitat de registres: novel·la juvenil, ciència-ficció, policíaca, aventura... i va moure's per diversos mitjans (teatre, ràdio, televisió)

L’any 1999, la Revista de Girona publicà un llarg article de la seva germana Maria Carme. Ella confessa que l’admirava, el veia gran, decidit, una mica tímid, però amb afany i fins neguit de fer coses. Escriu que de petit la seva il·lusió era que li compressin un patinet, cosa que no aconseguí mai, potser perquè la família no s’ho podia permetre, potser perquè sa mare tenia por que prengués mal. La germana també parla de les estades a Maçanet de Cabrenys on destaca allò que plaïa a en Jaume: la tranquil·litat, el repòs, els amics allí creats i la vida senzilla del poble. Va voler ser-hi enterrat i, transportat en un carro, hi feu l’últim camí. La seva germana va escriure al recordatori: «Aires del Pirineu vetllen ton somni, / i un estel al capvespre et besa el front; / del caminar feixuc de la jornada, / avui n’has trobat el darrer jorn. / Cavaller de la ploma i la paraula, / fidel al teu Déu i als teus records, / gaudeix de la Veritat, per tu tan defensada, / i fes-nos sentir la pau del teu repòs».

D’aquella defensa a František Kriegel que va fer Ministral, el figuerenc Joan Manuel Soldevilla n’ha escrit una novel·la. Aquest n’és un resum de l’argument: Dos joves fan amistat al bell mig de la guerra. La vida els separa i els porta a Shanghai, Barcelona, Praga, l’Havana, Girona o Moscou. No es tornen a veure fins que, trenta anys després, una casualitat permet que reprenguin, amb dificultats, la relació. Aquests dos personatges reals, František Kriegel, metge comunista txec, i Jaume Ministral, escriptor i mestre català, viuen, en el llibre de Soldevila, una intensa amistat sacsejada pels avatars polítics, bèl·lics i socials del segle passat.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ