Pols al pantà de Darnius-Boadella

Les fortes pluges del cap de setmana passat no han canviat la realitat. Com a molt, l’han maquillat una mica a l’espera que torni a ploure. I és que quan la Muga arriba a l’embassament no sembla un riu, sembla un rierol. És tan minso el cabal i tan gran el sequeral pel qual transita, que l’efecte és desolador. El curs avança sinuós, enclotat entre els estrats dels llims dipositats durant les dècades precedents, per l’impediment de seguir el seu camí natural envers el mar. L’aigua no s’aixeca ni un pam del llit, silenciosa en un corrent que no supera els dos metres d’amplada.

La reserva del pantà de Darnius-Boadella supera per poc l’11% de la seva capacitat total. Mai al llarg de les seves cinc dècades de vida havia estat en un nivell tan baix. Aquest indicador, un més, ens ajuda a explicar la severitat de la sequera que estem travessant. Ens agraden els números i la sequera la quantifiquem. Sequera enfront de la qual les escasses pluges dels darrers dies no ha ajudat que disminueixi.

Alhora, lluny, a la plana, una mà obre una aixeta instal·lada al mas Llorenç, situat a la punta més septentrional del terme municipal de Riumors, a tocar la carretera de Figueres a l’Escala. L’aigua que surt i omple un got prové del Pantà. Entre un punt i l’altre hi ha gairebé 22 quilòmetres a vol d’ocell. El got està ple d’aigua potable, tractada per poder ser beguda, i per arribar des del peu de la presa, on ha estat captada, fins al got ha recorregut un complex de canonades, tractaments i més canonades amagades als ulls de la població.

La reserva del pantà de Darnius-Boadella supera per poc l’11% de la seva capacitat total

Aquesta aigua és la mateixa que beuen prop de 60.000 empordanesos. La donem per suposada, però la sequera comença a erosionar aquesta certesa. Potser arribarà un dia en el qual no surti aigua per l’aixeta de forma tan regular. El miracle de les aixetes d’aigua corrent és molt recent i se sosté sobre una infraestructura i una pluviometria determinades. Si l’una o l’altra fallen, l’aigua no podrà arribar.

La presa, que el dia d’avui a dures penes aconsegueix contenir 6,90 hectòmetres cúbics d’aigua dels 61,10 que potencialment podria albergar, és un bloc de formigó de 160.000 metres cúbics, aixecat sobre un llit granític. No es tracta d’una estructura immòbil, es mou, i acompanya el vaivé de les forces geològiques entre les quals es troba. Cada setmana, un funcionari llegeix l’oscil·lació d’un pèndol instal·lat al seu interior per registrar-ne moviment, però als darrers anys poc s’ha llegit, perquè l’aigua és escassa i la pressió que ha exercit sobre l’estructura, mínima.

La construcció de la presa del pantà, realitzada entre els anys 1959 i 1969, és la culminació d’un pla de domesticació i explotació de la Muga, que per la seva condició de riu se li exigeixen esforços pel desenvolupament econòmic. S’executa amb un triple objectiu: garantir el proveïment d’aigua, tant per a usos agrícoles com d’aigua de boca; prevenir les ocasionals inundacions sobre la plana, fruit de les mugades quan el riu esdevenia quelcom salvatge i violent; i alhora es construeix una petita central hidroelèctrica que produirà una energia que, avui, s’ha esvaït.

12 municipis de l'Alt Empordà entren en fase 2 d'emergència per sequera: quins són i quines restriccions s'aplicaran

Al descobert

Alhora que l’aigua ha anat baixant fins a mínims històrics, ha anat emergint a la superfície tot allò que va quedar submergit quan es va emplenar el pantà. Sota una pàtina de llims, que donen una aparença irreal, apareixen les restes d’antigues masies i corrals, testimoni de les propietats que es van expropiar ara fa més de 50 anys. El molí d’en Serra, el mas Riambau, can Comall o el mas Clapat apareixen sense sostres, amb els murs més o menys derruïts, i a través d’ells parlen els fantasmes dels arrendataris que arrancaven de la terra un jornal de subsistència, espectres d’un món que ja no existeix, ni al pantà ni enlloc.

Ara, trepitjant els camins que avancen entre el fang craquejat, els visitants circulen a la recerca de la bellesa que ha pintat la sequera. Cada cap de setmana parteixen de l’aparcament del camp de futbol de Sant Llorenç de la Muga grups d’excursionistes que es dirigeixen a les restes de la Reial Foneria de Sant Sebastià, edifici del segle XVIII, en una passejada que travessa la cua seca del pantà, vorejant una Muga raquítica, en un paisatge d’esquelets d’arbres carbonitzats per les dècades d’immersió, ara al descobert.

El turisme de sequera es popularitza al pantà amb molts visitants atrets pels edificis històrics que han emergit de sota l'aigua

A la Reial Foneria sobresurt un bocí d’història, la del primer alt forn de ferro colat del principat, on es van produir peces de munició d’artilleria de forma ininterrompuda des del 1770 fins al 1794, quan les tropes revolucionàries de l’exèrcit francès la van destruir en el marc de les guerres que van enfrontar l’aliança monàrquica europea contra la incipient República francesa.

Els ecos d’aquesta història es van diluint als murs que romanen en peu, cansats, a l’espera que les pluges els tornin a submergir.

Purificació

Del peu de la presa surten dues canonades de fibra de ciment de 40 centímetres de diàmetre i 15 quilòmetres de llargada que recullen, transporten i dipositen uns 11.000 metres cúbics diaris d’aigua del pantà a l’estació de tractament d’aigua potable de Fisersa a Figueres.

A l’arribada a la planta, descàrregues elèctriques donen la benvinguda a l’aigua i produeixen durant un curt període de temps l’ozó suficient per a destruir la membrana dels bacteris continguts, els quals no són benvinguts. És l’inici del procés de potabilització que ha de transformar l’aigua provinent del pantà en aigua que es pugui beure. Són hores de decantació, filtració i esterilització fins que l’aigua surt de la planta per infiltrar-se a la xarxa mallada de distribució.

De cada 10 litres que s’injecten, 8 tornen a veure la llum i 2 romanen a la foscor del subsol gràcies a les fuites del sistema. L’aigua no es perd; lentament, i amb l’ajut de la força de la gravetat s’infiltra en la terra fins que arriba a la capa freàtica, on romandrà durant dècades, o potser segles, o potser mil·lennis, descansant. Tot dependrà de la nostra avidesa, de la nostra set.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ