Puig Vayreda, escriptor, enòleg i polític

Eduard Puig Vayreda (Figueres 13/II/1942 – 16/IV/2018), el primer de març del 2018 havia publicat l’últim post al blog que tenia obert: va escriure sobre Roma, la seva ciutat preferida, on havia estat cinc dies abans. El titulà «A Roma cade la neve», amb una descripció magistral de la nevada sobre la Ciutat Eterna, espectacle que qualificà de màgic i inquietant. És l’últim que escrigué: «Roma sota la neu, malgrat tot, és original, graciosa, incòmoda, eterna... Mentre veia tanta pedra antiga de color daurat, ara colgada per la neu, em ballava pel cap aquella cançó que el 1964 cantava un noi que es deia Adamo…».

A l’Ajuntament

Va ser alcalde de la ciutat entre els anys 1980 i 1983, període en què també participà en actes d’important rellevància, com fou la primera reunió de l’Assemblea de Catalunya a l’Empordà. En l’àmbit professional, era llicenciat en enologia per la Universitat Rovira i Virgili, i va ser director general de l’INCAVI (1984-1990) i també director del Consell Regulador de la DO Empordà Costa Brava. Exercí com a professor a la Universitat de Girona, i redactà textos sobre el tema vinícola com ara L’Arribada de la fil·loxera: Figueres, capital de la fil·loxera: debats i discussions: 1878, 1879, estudi publicat per l’Institut d’Estudis Empordanesos el 2014, el mateix any que pronuncià el pregó de la Festa de la Verema dedicada a la 30a Mostra del Vi de l’Empordà. A més d’escriure sobre enologia, també publicà nombrosos articles de reflexió sobre l’Empordà, molts d’ells amb el pseudònim de Pere Carrer i el títol genèric de Des del banc del general.

Cuiner cultural

Quant a la seva faceta cultural, Eduard Puig va ser president de l’Institut d’Estudis Empordanesos (1991-2007); fundador i primer president de les Joventuts Musicals de l’Alt Empordà (1972-1979); membre del patronat de Santa Maria de Vilabertran, i fundador i vocal de la primera delegació comarcal d’Òmnium Cultural (1970-1977).

El llegat d’Eduard Puig Vayreda és una suma d’ingredients: una tradició familiar i generacional de prohoms de la ciutat, la seva acció política i cultural, la seva activitat en diverses institucions de l’Empordà i Figueres, així com el gran nombre d’articles i conferències recollides en volums que ell mateix va procurar de reunir en El jardí de Dionís. En aquest llibre, Eduard Puig hi reivindica un territori més ampli per al concepte de cultura del vi; hi inclou mites, tradicions i coneixements històrics, bo i passant per obres pictòriques, literàries o musicals que hi tenen relació, així com pàgines dedicades a l’alimentació, l’oci o el turisme.

Quan el 2016 publicà el llibre Vuits i nous i cartes que no lliguen i li vaig dir que l’havia llegit en tres intenses sessions, que m’ho havia passat bé i que m’agradà molt; em respongué que l’amistat no és pas precisament el requisit més apropiat per a la crítica literària. Els que el vam conèixer sabem prou bé que era mestre en l’art de relativitzar, un irònic esmolat, instruït en el gust de les coses subtils, sever i divertit alhora, i que va practicar amb convenciment un cristianisme antidogmàtic.

Itàlia, plats i llibres

Han passat ja molts dies, setmanes i mesos d’ençà de la mort de l’Eduard, i cada vegada el vaig trobant més a faltar. M’he dedicat a recopilar tot el que tinc d’ell: llibres dedicats, articles, comentaris al seu blog, correus, fotografies, i he vist que al bell inici de la nostra amistat hi ha Itàlia com a motiu primordial d’haver començat a tractar-nos. Itàlia primer i després França, perquè també era un enamorat del personatge Maigret, el comissari creat per Georges Simenon.

Recordo amb especial emoció una conversa un dissabte al vespre al Motel, mentre ell esperava algú per sopar. Em va preguntar què llegia i li vaig dir que, per entretenir-me, llegia a estones perdudes l’Odissea, traducció de Carles Riba. Em va dir de seguida que el protagonista era un dels tipus que més el fascinava de tota la literatura universal. Ulisses –deia– és el mediterrani més gran que ha existit, el més astut, el més prudent, el més negociador, el més imaginatiu, el més callat i el més dialèctic. I amb especial èmfasi (aquell seu èmfasi mesurat, discret, com en sordina): l’Ulisses de l’Odissea és l’home dels somnis impossibles i dels actes insensats, un home suscitador de problemes, un anarquista i un asceta, tot barrejat.

L’amistat em portà a demanar-li si em volia presentar un llibre sobre Florència, i ho va fer el 31 de març del 1995 al Motel Empordà, atès que un dels temes principals del dit volum era la cuina de la Toscana. L’Eduard em va dir que la lectura li havia fet reviure moments sublims passats a Florència, i això sol ja era, per a mi, un elogi immens. Dotzenes de vegades vam parlar de la cuina i vins de la Toscana però també de Roma, Bolonya, Nàpols… Ell em recomanava l’Osteria da Nerone, la que tenia l’ambient més romà, on només faltava l’Alberto Sordi servint a taula, i jo li parlava de la Tana de Noantri al Trastevere on cuinaven uns deliciosos Spaghetti alla bottarga, amb ous de llissa (o llíssera). També passàvem estones evocant la parisenca place Dauphine i la seva famosa brasserie freqüentada pel comissari Maigret que imaginàvem en un establiment d’aquests encara obert a la plaça. O revivíem estades a Roma, sobretot al mercat del Campo dei Fiori que tant li agradava. Deia que els carrers que l’envolten encara serven els efluvis del fum de les fogueres de la Inquisició papal, formats per cases esgratinyades que semblen pintades amb llapis de cera: vermell punyal, groc trompeta, blau de pluja.

Les paraules pronunciades (així ho qualificava ell) en la presentació de Granoturco, la novel·la sobre Florència i la cuina toscana esmentada més amunt, les va publicar en el seu llibre Escrits Incidentals (Brau Edicions, 2011), on trobem també d’altres «paraules de presentació» de llibres: La democràcia per fer què?, de Josep Pallach (gener 1976); Premsa, franquisme i autonomia, de Jaume Guillamet (abril 1996); el Quadern de la Diputació dedicat a Capmany, de Toni Egea i Marissa Roig (maig 1996); Sol ponent, de Josep M. Salvatella (abril 2000); Memòries d’exili, de Josep Pous i Pagès a cura de M. Àngels Bosch (desembre 2002); Figueres Ciutat Oberta, de Joan Armangué (març 2003); Alexandre Deulofeu, la Matemàtica de la Història, de Juli Gutiérrez Deulofeu (febrer 2005); Biure d’Empordà, els burros de Biure i la fil·loxera, de Marià Baig (maig 2005); Receptes i remeis de Pelegrí Estiu, de Pep Vila i Erika Serna (setembre 2006); i altres textos, conferències i intervencions diverses, sempre sobre temes relacionats amb Figueres i l’Empordà. De tot plegat, en el deliciós pròleg escriu que «Els textos que segueixen i que avui sotmeto a judici dels lectors estan escrits, per dir-ho d’alguna manera, sense voler, que no és pas el mateix que dir que són involuntaris. Es tracta de textos dispersos que van servir en el seu moment per a presentar públicament algunes obres literàries d’autors amics i benevolents que m’ho van encomanar, o bé per a presentar la semblança d’alguns personatges rellevants del país –del petit país empordanès, s’entén!– en actes culturals i commemoracions diverses».

Característiques

En una llarga conversa amb amics i al voltant d’una taula, sorgí el tema de les xarxes socials, un fenomen que semblava estendre’s progressivament (aleshores ho semblava, i de fet ha resultat ben cert). En un moment aproximadament apassionat de la conversa amb opinions diferents i contraposades, Eduard Puig va dir, amb aquell seu (famós) èmfasi sostingut i sempre sorneguer, que allò que en realitat seria bo i convindria seria quedar-se sense WhatsApp, Twitter, Facebook i tots aquests ginys de comunicació i també de desinformació, creadors d’un estat de desorientació i d’incertesa que només fan augmentar la general tensió creixent.

I pel que fa a les Diades Nacionals i les corresponents manifestacions, també opinà en públic i va escriure: «Davant la mobilització pacífica i festiva del poble català, l’Estat espanyol i el govern del PP que ara el representa, s’ha mostrat repressor, impermeable i blindat al diàleg, de dubtosa convicció democràtica, incommovible, incompetent i incapaç d’intentar comprendre cap mínima diversitat ibèrica. Que bé ho deia l’andalús Antonio Machado: Castilla miserable, ayer dominadora/ envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora....».

Consulta aquí totes les notícies d'EMPORDÀ