Pep Claparols, capellà sacsejador de consciències

Mn. Claparols (Banyoles 20/III/1940 - Figueres 6/VIII/2017), al Seminari Conciliar de Girona (anys cinquanta del segle passat) era en Josep Claparols. Després, ja ordenat capellà, va ser mossèn Claparols i, al cap d’alguns anys en l’exercici del seu sacerdoci i, sobretot a Figueres, en Pep Claparols.

El seu currículum professional és llarg i ample. Acabats els estudis seminarístics, i ordenat sacerdot el 7 de juliol de 1963 al temple de Sant Martí de Girona (l’església del mateix seminari), va anar de vicari a les Preses, després a Palafrugell i finalment al Mercadal de Girona. Acabada l’època de vicariat, i després d’una llarga estada a Perpinyà i a París en els barris més pobres i desvalguts, quan tornà a Girona (1980) va ser nomenat primer ecònom i, al cap de cinc anys, rector de la parròquia de Santa Teresa de Blanes. Fou dos anys arxipreste de Tordera i quatre anys (1991-1995) consiliari de la Joventut Obrera Catòlica (JOC), mentre era nomenat rector de la parròquia del Poblenou, a Figueres. El 2017, quan morí, tenia al seu càrrec Avinyonet de Puigventós, Cistella, Vilanant, Vilarig, Vilafant i Santa Llogaia d’Àlguema. «No em vingueu amb homenatges, deixeu-vos de collonades», hauria dit Pep Claparols quan un grup de veïns i amics, pertanyents a onze parròquies de la comarca i a una desena d’entitats, li haguessin fet saber que li organitzaven un homenatge per al gener del 2018, un any després de la seva mort.

Un capellà singular

L’última vegada que ens vam veure era a Navata, en un acte en record de Joaquim Vallmajó. Em demanà una petita dedicatòria al llibre Àfrica al cor, i ho vaig fer amb una senzilla llatinada de Ciceró, evocant aquells anys que en teníem dues classes diàries: «sine amicitia, vita esse nullam». Ho llegí, em mirà murri, sorneguer, i m’etzibà que, del llatí, feia temps que no en recordava absolutament res: ni del que va estudiar, ni del llatí de la missa. Vam estar una estona parlant dels vells temps de quan estudiàvem per capellà a Girona i, com que després d’aquell acte a Navata anàvem a sopar, parlant i parlant vam recordar els àpats del seminari. Concretament la carn del dinar, quan n’hi havia, que no vam saber mai si era vedella, cavall, vaca o burro, i segurament no ho va arribar a saber mai ningú. Un dia que era especialment dura, hi va haver un escàndol: un del curs d’en Pep Claparols va dir en públic: «El burro ja ens l’hem menjat, ara ens mengem els guarniments i, després, el carro...». Li vaig dir: «Això sí que ho deus recordar; i que ens feien menjar en silenci i escoltant lectures, suposo que també ho recordes». En Pep va respondre immediatament: «És clar que ens feien menjar en silenci… no veus que parlar a taula fa venir gana?».

Homenatge

És evident que des de la seva arribada a la nostra comarca com a rector de la parròquia de Santa Maria del Poblenou de Figueres, les paraules i les actituds d’en Pep no van deixar indiferent pràcticament ningú, fossin fidels participants en les seves misses, o aquells que el sentien parlar en un funeral o en alguna de les activitats de tipus social i solidari amb les quals es va implicar fins a les orelles. Per això no va sorprendre que el dit acte d’homenatge aplegués tanta gent d’edats diferents i de procedències ben diverses. I és que els seus missatges i sermons (si se’n podien dir sermons) no anaven adreçats exclusivament a creients, sinó que també quallaven en agnòstics, ateus i descreguts. La seva actitud, el seu fer i el seu dir eren molt comentats en alguns cercles figuerencs. Un exemple seria que els seus companys del Grup d’Empordaneses i Empordanesos per a la Solidaritat (GEES) recordaven que l’home estava «compromès fins a la medul·la, implicat amb la gent que viu als marges del sistema, crític i sorneguer, dolç i generós. Un guerriller del retolador, capellà obrer i grafiter». Durant tota aquella setmana de l’homenatge, es va poder visitar una exposició dels seus dibuixos al vestíbul de La Cate. Uns dibuixos que, en forma de cartell, ajudaven a reflectir el seu compromís amb els més desfavorits. Fins i tot havia estat una llarga temporada publicant aquesta mena de dibuixos al full parroquial de la diòcesi, però la cosa s’estroncà de cop i sense cap explicació per part de ningú.

Un Parenostre «adaptat»

Com a mostra d’implicació amb la gent que viu al marge del sistema, incidint en aquest caire de justícia social que tant predicava, compongué aquesta oració del Parenostre, que es resà en molts actes religiosos i (curiosament, o no) també en alguns actes laics: «Pare nostre que esteu a la terra, / que treballeu amb les mans dures del pagès, / que bategueu en els nois i noies que es rebel·len i han dit prou. / Que sou en la dona tan sovint maltractada! / Pare nostre que sou al carrer, a l’escola, a la plaça major, / a la festa, en la poesia, en la natura, vingui a nosaltres el vostre Regne. / No el regne dels grans banquers i grans poderosos d’aquest món, / sàtrapes indignes, lladres de debò. / No el regne dels qui compleixen la llei i la norma, oblidant els altres. / No el regne de les religions fanàtiques, / ni el regne de tots els violents. / Que vingui el regne de la dignitat i la justícia, / dels arreplegats a les escombraries, / de tots els indignats del món, / que som molts de nosaltres. / Doneu-nos el pa de cada dia. / L’home d’avui viu de pa i d’utopia. / Un altre món és possible! / La utopia serveix per fer camí. / Que no caiguem en la temptació d’oblidar / les arrels i la història del nostre poble oprimit / o d’arrendar una sola hectàrea del seu oblit. / Deslliura’ns de tot mal de consciència. / Amén.».

Aquest parenostre i les seves conviccions i pensaments, apareguts en articles de premsa i en els fulls parroquials a cada parròquia on era rector, van estar resumits en una publicació editada amb motiu del dit acte d’homenatge.

Prèdiques i sermons

Tant en la seva conversa de tu a tu, com en els sermons de la missa (sermons pas comme les autres), del seu parlar se’n desprenia com un to profètic, a l’estil dels vells profetes d’Israel. Perquè ell també feia seves les causes perdudes d’aquest nostre món, i tot amb un to i tarannà senzills, populars, afables, sempre amb un punt de sornegueria però també sempre contundent. Sempre va fer passar el fons davant les formes, la senzillesa davant determinats muntatges eclesiàstics, l’humanisme davant la codificació, l’humor davant l’enravenament. En un dels pocs sermons que li vaig escoltar a la parròquia del Poblenou, afirmava clarament i sense revolts que el capellà és un home com tots els homes, i no pas una casta separada del poble. Que s’ha de barrejar amb el poble i riure i plorar amb la gent. Vaja, que un pastor ha de fer olor d’ovella, com diu el papa Francesc.

Al Butlletí Municipal d’Avinyonet, Pep Claparols hi publicà un escrit de tema nadalenc, en transcrivim alguns fragments significatius: «Em pregunto sobre aquest moment de crisi que estem vivint, i sobre la crisi del Nadal. La gent ho passa malament (empreses que es tanquen, més atur, hipoteques, gent que no arriba a final de mes...) i a pesar de tot obrim la tele i ja no sabem si s’acosta la Fira de l’Arbre o un concurs gastronòmic o si juguem a ser rics»...

«A Girona quasi 100 persones viuen al carrer, sense sostre. Mentre no avancem més de cara a fer un món diferent, a viure amb més austeritat, a no estirar més el braç que la màniga, a viure amb més senzillesa i dignitat, les festes de Nadal continuaran semblant un invent dels rics, dels benestants i poderosos per tranquil·litzar les seves consciències. Podem fer molts regals aquests dies: saber escoltar, valorar la part positiva de les persones que ens envolten, manifestar afecte amb petons i abraçades o encaixades de mans. Un gest val més que mil paraules. Hem de continuar cridant fort (encara que no siguem profetes de plaça) que podem viure uns altres valors, que podem ser més humans tots plegats. Bon Nadal!».

Com a fet simptomàtic de la seva universalitat de tracte i acceptació, per dir-ho així, sabem que, quan decidí organitzar grups de catequesi per als nens i nenes de la primera comunió –entre les quals la Carla, filla d’uns amics–, es trobà amb una manca quasi absoluta de catequistes voluntaris. Aleshores l’home es posà a buscar gent que volgués col·laborar, i un dia anà a trobar la Pili, mare de la Carla, i li parlà de la mena d’adoctrinament que tenia plantejat per dirigir-lo als nens i nenes de cara a la primera comunió. La jove li va fer saber clarament que ella no creia en quasi res, o en res absolutament, i que no devia pas ser la més indicada, ni de bon tros, per ensenyar catecisme, precisament. Però vet aquí que el sacerdot mossèn Josep Claparols li digué també clarament, directament i sense el mínim embut, que això no era cap problema. I la Pili es convertí en catequista.