«La Casa Natal no ha de ser vista com una competència per al Teatre-Museu Dalí»

Jordi Masquef ens rep en el despatx de l’alcaldia. No és una entrevista habitual, parlem d’ell del retorn al càrrec, de les circumstàncies que van envoltar el 28M i d’algunes patates calentes que ha trobat damunt la taula. L’arrencada de l’obra de govern queda per a més endavant.

Ara que ja ha estat investit formalment, quina diferència hi ha entre en Jordi Masquef alcalde del 2018 al d’ara? En el seu discurs del 17 de juny, va deixar clar que havia après moltes coses i que el canvi és gran.

Com a persona, procuro ser la mateixa: propera, espontània, intento crear un bon clima de treball i tenir un somriure per a tothom. Això és inherent a la persona. Ara soc més adult, més madur, potser no tan pàmfil com era abans. Amb els anys i l’experiència d’haver portat diverses regidories i l’alcaldia, encara que fos en un període curt de temps, i els quatre anys a l’oposició, em fan veure les coses d’una altra manera. Intento actuar amb respecte cap a tothom i amb humilitat, ho vaig deixar molt clar en el discurs d’investidura, però, sí, soc un Jordi Masquef diferent, amb més experiència i havent entomat temes abans que ara resoldria de forma diferent.

L’estesa de mà cap a l’oposició, malgrat la majoria absoluta, és protocol·lària o té rerefons?

És sincera. La nostra majoria va ser absolutíssima i em va saber greu per la Mireia Insa que anava catorzena a la llista i que no va ser elegida per una quinzena de vots. M’hauria encantat que formés part del nostre equip, i, sí, mà estesa, perquè ningú entendria ara que oprimíssim a l’oposició. La majoria ens dona confiança per a governar i per a ser generosos amb els altres grups. Ho tinc clar, hem de tractar els altres com ens agradaria que ens haguessin tractat a nosaltres. Durant aquests darrers quatre anys no ens han tractat prou bé, però, en primera persona, també reconec, com vaig dir en el discurs d’investidura, haver comès errors que ara no cometria.

La seva presència a la Diputació, com a vicepresident del Patronat de Turisme, l’ha ajudat a créixer i a superar el mal tràngol del 2019?

Totalment. M’he sentit molt emparat des de la Diputació, sobretot per part del seu president, Miquel Noguer, a qui considero com un germà gran que m’ha aportat molta experiència i coneixement. He après de la seva expertesa, tant en la vida municipal com de la Diputació, dels seus consells, i això m’ha ajudat a no desconnectar en el dia a dia de la ciutat i de la comarca. Com ja sap tothom, he procurat fer d’ambaixador de Figueres i de l’Empordà des del meu lloc de responsabilitat.

En el debat central de campanya, organitzat per l’EMPORDÀ, li van retreure que tragués pit quan va dir que «escombrava cap a casa» des d’aquest organisme.

Sí, sí. Òbviament, les convocatòries són de pública concurrència, amb criteris preestablerts per a tothom i això vol dir que ningú és diferent de ningú. Però no s’ha d’oblidar que vaig ser elegit diputat en representació del partit judicial de Figueres, que és el de bona part de l’Alt Empordà, i el meu deure era i és defensar i treballar pel bé del nostre territori i de tota la demarcació.

Quan es parla de majoria «històrica», no sent un pes de responsabilitat molt gran?

I tant que sí! Des del primer moment. La gent em para pel carrer per felicitar-me i dir-me coses. Fins i tot una persona em va demanar un autògraf!

Això no li passava ni quan jugava a futbol.

Per descomptat que no (riu obertament). Hi ha el doble vessant del tema, perquè aquesta majoria històrica és perversa, ja que la gent espera molt de tu. Estic convençut que ho farem bé, la gent ha de tenir paciència, soc optimista de mena. Això no amaga que hi haurà moltes dificultats, no ens enganyem. Ja des de la primera setmana he tingut aquesta sensació, que de patates calentes n’hi ha i que les haurem de resoldre. La responsabilitat que tenim és màxima i ens esforçarem per no decebre.

En el cartipàs nou, assumeix carteres molt complicades: Seguretat i Civisme, comparteix Urbanisme i Turisme...

Sí, amb convenciment.

La primera reunió formal com a alcalde va ser amb els representants dels quatre cossos de seguretat presents a la ciutat. És la prioritat màxima?

Sí, però de prioritats en tenim moltes. Podem parlar de la infraestructura ferroviària, de les infraestructures esportives, del tema formatiu i universitari... Ara bé, si al final no aconseguim dotar la ciutat d’aquells serveis que el veïnat considera bàsics, com són la seguretat i la neteja, no aconseguirem crear un ecosistema que faci que la gent triï Figueres com la ciutat per viure-hi. Arran de la pandèmia, hi ha hagut un canvi de paradigma. Molta gent ja no es desplaça per anar a treballar en un lloc físic. Molta d’ella treballa des de casa. Amb la formació també hi ha hagut un gran canvi. Personalment, amb les darreres oposicions que he fet, pràcticament no he hagut de baixar a Barcelona. És a dir, la gent tria viure en el lloc on sap que viurà bé, no on treballa. Això ha canviat molt. Figueres ho té tot per aprofitar aquest canvi, però demano una mica de paciència, el full de ruta sembla que està ben encarat.

Vostè és creient. Diuen que Déu va fer el món en set dies, un temps curt per canviar res a Figueres.

Soc creient, m’han educat en la fe catòlica i sí, tinc fe en la gent que em cau bé i que m’ensenya coses, cada dia. Aquests darrers temps, un gran culpable d’aquesta creença és mossèn Miquel Àngel Ferrés, arxipreste i rector de Sant Pere. Les seves homilies són molt profundes, sempre tenen un missatge subliminar. Respecto les conviccions de tothom, com sempre diu ell, però no m’amago de les meves, perquè persones bondadoses com mossèn Miquel Àngel, tenen un missatge que ha d’arribar a tothom.

Hi ha qui diu que vostè té un pòsit de caràcter del seu avi Pere, de l’Hotel España. Va ser regidor en l’època franquista, però era un home obert i que va dedicar part del seu temps a fomentar l’associacionisme veïnal. S’hi veu reflectit d’alguna manera?

(S’emociona). L’avi era un relacions públiques, sabia tractar molt bé la gent, però a casa, a la feina, era molt estricte. I amb mi era especialment dur, més que amb el meu germà Francesc, que era el gran i ja s’encarregava de coses del restaurant. Jo era el petit de la casa, el més mogudet. Ens explicava anècdotes, com quan anava a Madrid als ministeris i quedaven sorpresos, perquè tothom anava a allò del «¿qué hay de lo mío?» i ell, en canvi, només anava allà per saludar coneguts. Recordo com presidia l’associació de veïns del carrer de la Jonquera, les festes, les revetlles, les romeries multitudinàries a la Salut, tenia do de gents, però també ajudava a tothom a qui podia. En algunes coses, soc una mica ell.

El seu avi va ser un president efímer...

I tant (riu obertament). Era vicepresident de la Unió i en va ser president un parell d’hores, el temps just de ser nomenat, arribar a casa, i que la meva àvia li tragués la idea del cap! I a casa, sempre dinàvem més tard que ningú, quan el servei del restaurant s’havia acabat. Primer eren els clients, les persones. Per això quan recordo aquells temps, penso en similituds: per mi, primer els figuerencs, sense oblidar mai la família, que ho és tot.

L’àrea d’Urbanisme té el repte de desenvolupar un POUM que el seu grup va tractar amb reticències.

Tenim el POUM que tenim, només falta l’aprovació definitiva a la Comissió d’Urbanisme de Catalunya. És una eina fonamental. Hi hem de treballar a fons i ho hem de fer amb els millors professionals possibles. En aquest sentit, la feina del director d’aquesta àrea, Camil Cofan, ha estat molt bona. Així ho he reconegut a l’anterior regidor, Xavier Amiel. Cofan és un gran professional i ha de continuar amb nosaltres. I sí, vaig ser crític perquè m’hauria agradat un pla més ambiciós. L’aprovació inicial amb el model de dues estacions no era el nostre model, per exemple.

Abans parlava de patates calentes. Tenen damunt la taula el projecte de la Sala Edison amb unes pretensions del promotor, Antonio Escudero, allunyades d’allò que diu el POUM.

El projecte no està desencallat. El nou POUM preveu un límit de 9.000 metres quadrats de sol edificable i el promotor no en té prou per executar la seva proposta. Durant la campanya, ens el van vendre com pràcticament lligat, i no és així. Ja ho vaig dir, quan tocava en el ple. I per això vaig voler deixar constància que em semblava que s’havia d’haver facilitat el seu desenvolupament. Volia que quedés clar que, si no s’acaba fent, no haurà estat per culpa nostra. En soc totalment partidari. El senyor Escudero només té l’obligació de desenvolupar aquests nou mil metres en un període relativament curt de tempos, i, si no ho fa, l’única penalització seria tornar a l’edificabilitat inicialment concedida. No hi ha cap conveni que el lligui a fer realitat el seu projecte de la Sala Edison els anys vinents.

Si parlem d’Infraestructures, l’Estat, aquests darrers mesos, ha fet molts anuncis importants.

Aquesta setmana ens trobem a Figueres amb el secretari general d’Infraestructures, Xavier Flores, per parlar-ne. Nosaltres ens reafirmem en els nostres compromisos.

Compromisos de l’Ajuntament o intencions de Junts?

De l’Ajuntament. Prioritat màxima a la sortida Figueres Centre de l’autopista AP-7, desdoblament de les rondes, infraestructura ferroviària i haurem de parlar més a fons del traspàs del tram urbà de l’N-IIa. És l’únic interrogant que tenim, perquè no veiem clar que l’Ajuntament s’hagi de fer càrrec de tot el seu traçat, fins i tot el de fora de la ciutat. N’hem de parlar i hi ha predisposició a fer-ho per les dues parts.

Aquest estiu obrirà la Casa Natal de Salvador Dalí, com estava previst?

La Casa s’obrirà amb gestió directa de l’Ajuntament, sí. Just abans de la investidura, amb Mariona Seguranyes, vam anar a veure el president de la Fundació Gala-Dalí al despatx de la seva empresa, a Barcelona. Vam tenir una trobada franca i oberta amb Jordi Mercader, ens va semblar que era important tenir-la com més aviat millor, per obrir una nova etapa de relacions. Li vaig fer avinent que hi ha algunes coses amb les quals no estic d’acord i que poden ser diferents. Hem d’intentar que la relació sigui més fluida i fructífera. Per la cessió del dret d’imatge, l’Ajuntament paga més de cinquanta mil euros, per exemple, i no hauria de ser així. Volem treballar de costat, en igualtat de condicions. La Casa Natal no ha de ser vista com una competència per al Teatre-Museu Dalí, tot el contrari. Fem una clicada d’ull per buscar més complicitat, pel bé de Figueres i del món dalinià.

Durant la campanya electoral va presentar diverses propostes engrescadores, com ara la reconversió de la plaça de Toros en un espai polivalent o la creació d’un jardí per a activitats lúdiques al pati de Caputxins. Les veu factibles a curt termini?

Sí, l’un més que l’altre, pels condicionants que hi ha. El de Caputxins és molt clar, l’hem de perfilar bé, però l’espai és nostre i el pressupost no ha de ser massa elevat. I seria un revitalitzador per a la zona com a complement de l’auditori. Pot passar el mateix si apostem per acabar el Menestral o per l’Edison. Segur que la iniciativa privada ens ajudarà a revitalitzar els seus entorns, perquè estan molt ben situats. En el cas de la plaça de Toros, la idea és clara i l’espai seria de molta utilitat per a la ciutat, però el seu desenvolupament va lligat al de tota la zona ocupada actualment pel ferrocarril. M’agradaria molt poder-lo desenvolupar, perquè seria un gran canvi per a tota aquella zona. Transformaria tota la seva fisonomia. El moment oportú serà quan estigui lligat tot el tema ferroviari.

Subscriu-te per seguir llegint