Josep Puigbert: «El turista francès no ha vingut de vacances per por als rebrots»

El periodista figuerenc va deixar petjada tant a la ràdio com a la premsa escrita, però, aquesta darrera dècada, ha dedicat la seva activitat professional a la política.

Després de més de trenta anys dedicat al periodisme, es va vincular a la política. Ho va trobar estrany, en un principi?

No, perquè, de fet, amb el periodisme tractava amb els polítics durant molt de temps i, per tant, l'aprenentatge en la política em va ser relativament fàcil, ja que portava uns anys d'experiència amb el periodisme. Per tant, no va ser difícil, ja que coneixia els mecanismes i els protagonistes. Encara ara, vuit o nou anys després, en les reunions només veig titulars. Em costa deixar de ser periodista, quan fas el dia a dia de la gestió política.

El tracte és diferent, d'una banda a l'altra.

Sí, sí. És clar, però jo continuo, molts cops, pensant com a periodista, malgrat que, en aquesta responsabilitat, actuo de forma diferent.

Va començar en l'administració local, però va anar pujant. Què l'atreia més durant aquest procés?

Per mi, l'ajuntament és una administració que la considero molt i molt interessant, perquè és en la qual es veu més ràpid el causa-efecte. És a dir, el treball públic es veu més ràpidament i creus que té més conseqüències directes per a la ciutadania. En aquests càrrecs és més difícil veure uns resultats immediats; tot és un àmbit més de política, no tant de gestió del dia a dia, de resoldre un problema puntual, que sí que en resols, però és un àmbit més ampli. A mi, m'atrau molt el que estic fent, però l'ajuntament, com a primer espai de proximitat amb el ciutadà, penso que és molt interessant.

Com va anar la seva arribada a Perpinyà?

En aquell moment hi havia una necessitat de renovar la Casa de la Generalitat, per canviar, perquè semblava que hi havia certs problemes de confiança amb les institucions del territori. Hi havia problemes interns, diferents situacions en què la Generalitat es plantejava fer un cop de timó. Aleshores m'ho van proposar, quan estava a la Diputació, i vaig dir que sí de seguida. Vaig parlar amb Eudald Casadesús, el delegat del Govern d'aquella època, i amb el conseller Francesc Homs, i vam posar fil a l'agulla. El repte era interessant i és una feina que m'agrada molt i que l'estic fent amb molt de grat. S'han resolt, mentrestant, aquelles situacions per les quals, en aquell moment, es va plantejar un canvi.

Quina visió ha tingut de la política catalana des del nord?

De fet, jo soc una xarnera: estic al nord, però continuo vivint al sud. El meu entorn més immediat és aquí. El que sí que he vist, aquests últims anys, és que els que estan al capdavant del Govern són persones absolutament sacrificades, que crec que el temps els farà més justícia. Tant el president Mas, com el president Puigdemont, com el president Torra, que són els tres presidents amb qui he hagut de treballar, són persones sacrificades, a qui la col·lectivitat els deu i els deurà molt. Són persones que han fet molt de sacrifici per tirar endavant un projecte que, segurament, en gaudiran amb plenitud les futures generacions, que és anar cap a una república catalana. Tot és molt més complicat de com es veu des de fora, ja que, a fora, tothom troba solucions i sap què s'ha de fer, però quan ets a dins hi ha molts factors que fan dependre decisions i, a vegades, tot és més complex i complicat del que la gent s'imagina. Després, hi ha una injustícia, quan es generalitza posant a tots els polítics en un mateix sac, dient que tots són corruptes i només són allà pels seus interessos. Penso que allò és llegenda urbana i no respon a la realitat. Molta gent hi deixa la salut, sacrificis i vida personal. Tot és més complex del que la gent s'imagina.

Des de Perpinyà, li ha tocat fer pedagogia del Procés?

Sí, especialment els primers anys. Fins al 2017, intentàvem fer pedagogia del Procés, sense gaire èxit, no només a Perpinyà, sinó a l'Estat francès, juntament amb la delegació de París, on llavors hi havia Martí Anglada. Intentàvem fer pedagogia i resultava complicat, perquè, en l'esquema mental de les institucions franceses, que una regió, en el seu imaginari estructural, es volgués independitzar costava molt, i quan els dèiem que no érem una regió sinó una nació, els costava més. A partir de l'any 2017 va canviar absolutament, quan a l'Estat francès es van adonar del que va passar els mesos previs a l'1 d'octubre i quan es va declarar la república catalana i mig govern va haver d'exiliar-se i l'altra meitat és a la presó. Va canviar la visió que tenien, no tant pel que fa a independència de Catalunya, però sí en la necessitat que aquest tema es debati, es negociï i es faci un referèndum pactat. Van veure que, a Catalunya, no s'estava actuant d'una manera democràtica per part de l'Estat espanyol.

Des de la Catalunya Nord, s'han pogut establir bones relacions?

Sí, molt. A la Catalunya Nord tenim una part molt alta d'ajuntaments que donen suport a aquest Procés de respecte a les llibertats democràtiques i ens han ajudat. El Consell departamental, que és com aquí la Diputació, que és governat pel Partit Socialista francès, durant gairebé dos anys, des de principi del 2018 fins fa uns mesos, a la façana de Perpinyà, hi ha hagut dos grans llaços grocs i una pancarta en català i en francès que diu «Pel respecte a les llibertats democràtiques».

Quines són les seves relacions amb el primer ministre francès, Jean Castex?

Puc dir que el conec i, quan era alcalde de Prades, havíem coincidit diferents vegades, i és una persona afable. Quan parlàvem d'aquesta situació, ell mai es definia, tot i que escoltava. Quan li demanaven que aprovés una moció a favor dels drets i les llibertats, ell mantenia una postura distant. Sí que va aprovar una moció com a president de la comunitat de comunes del Conflent, però ell té tota la informació de primera mà de la nostra situació i un coneixement molt ampli del que és Catalunya.

Com s'ha passat, a Perpinyà, el confinament?

Bé, pel que fa a la part sanitària, a la Catalunya Nord, ha estat similar a aquí. En general, però, menys afectada que a la demarcació de Girona. La segona quinzena de març i principi d'abril va ser molt dur, amb un contagi important al barri gitano de Sant Jaume de Perpinyà, i això va disparar la xifra de morts i de contagiats. A partir del maig, allà, es van flexibilitzar les mesures, més que aquí. Nosaltres vam tancar la delegació i vam fer teletreball. Vam obrir l'1 de juny i, durant aquells mesos, especialment a l'abril, vam haver d'ajudar catalans que estaven escampats pel món per tornar a casa seva.

S'explica que els francesos ja no vinguin en massa a l'Empordà?

Veient de la manera que anava l'abril, el maig i el juny, ja es veia que aquesta seria una temporada turística dolenta. Per molt que aquí funcioni amb certa normalitat, la gent té por. També és una temporada turística dolenta a l'Estat francès. A París hi ha menys turistes que mai, perquè la gent no es mou tant. A l'Empordà hi ha un tipus de turisme francès: el de la Catalunya Nord, que continua venint sense problemes, a comprar als supermercats d'aquí i a dinar als restaurants de la comarca. Crec que, aquí, l'afectació ha estat baixa. Als estancs i les benzineres del Pertús han fet més negoci, perquè hi ha anat més gent. Una altra cosa és el turista francès, que no ha vingut, no perquè ho hagi dit el primer ministre, sinó perquè han vist que la situació es complicaria si hi hagués certs rebrots.