12 de novembre de 2019
12.11.2019
Castelló d'Empúries

L'esport,el periodisme i l'optimisme com a pilars d'una història de superació personal

Els entrenaments a equips de bàsquet infantils i les passejades amb en Tronc són la millor teràpia per a Lídia Campsolinas

11.11.2019 | 20:00
Campsolinas ( Figueres, 1973) és periodista de vocació i té un gran esperit de superació

Per a un esportista, patir una lesió greu amb seqüeles que no li permeten tornar a practicar l'esport de la mateixa manera, és molt dur. Lídia Campsolinas, entrenadora de bàsquet i periodista a Empordà Televisió, és un exemple de superació.

El 2003, mentre disputava un partit de bàsquet, una jugada desafortunada va acabar amb una fractura d'astràgal conminuta. Una lesió que l'ha deixat coixa i amb dolors permanents.

Va ser una entrada a cistella quan en tornar del salt, es va girar, literalment, el peu. «Estava a terra cridant de dolor, tothom em veia el peu girat del revés, es va acostar l'àrbitre i només tenia al cap dir-li 'la cistella ha entrat, eh!'». Ella mateixa admet que en un primer moment no va ser conscient de la gravetat de la lesió, creia que «senzillament» s'havia trencat el peu. Uns dies de guix i a seguir jugant. En arribar a l'Hospital Trueta a Girona, «la sorpresa va ser quan després d'atendre'm, la doctora em va dir que truqués a casa». Que un metge vulgui trucar els pares quan tens més de trenta anys, no sembla que pugui ser bon senyal. Set hores de quiròfan. «Estava tan mal trencat que no m'arribava la sang al peu». De fet, fa poc temps, la seva mare li va confessar que en aquella operació no sabien si «sortiria amb peu o sense».

Després de l'operació, la Lídia va optar per demanar més opinions a especialistes que tracten amb esportistes d'elit. «Tots em van dir que m'havien operat molt bé i que m'havien salvat el peu».

Actualment, la Lídia té «peu equí», és a dir, que no pot recolzar el teló. Una lesió que no li permet córrer, saltar, caminar per la muntanya o ballar, una de les seves passions abans de l'accident. «No només és el fet de quedar-te coix, el dolor és crònic i continua avui, com si tingués un esquinç permanent».

Un cop es va anar reincorporant a la nova vida, va intentar practicar altres esports. «Amb la Fundació Johan Cruyff, vaig provar l'ski adaptat i l'snow. També vaig provar handbike, vela, i rem a Empuriabrava, però a mi m'agrada més el contacte!». A Castelló, en aquell moment, hi havia l'equip de bàsquet del MIFAS, i «es van assabentar que hi havia una coixa nova!», així la Lídia va tornar a jugar a bàsquet, aquest cop, però, en cadira de rodes. Tot un nou aprenentatge, i també una bona teràpia. «Quan arribes a un equip de bàsquet amb cadira de rodes, se't treuen les tonteries. Veient tots els casos, jo no em podia queixar». Jugava a bàsquet altre cop, i fins i tot va arribar a la selecció espanyola. La premsa es va fer ressò de la nova jugadora i en aquesta mateixa casa, el Setmanari de l'Alt Empordà va publicar fotografies de la Lídia en cadira de rodes. «La gent anava a la botiga de la meva mare a preguntar-li per mi, estic segura que ella ho va passar pitjor que jo».

Finalment, va deixar l'equip perquè aquest es va traslladar a Girona i no era compatible amb els seus horaris. La jugadora va passar a fer d'entrenadora. «Encara anava en crosses i em van venir a buscar per entrenar equips de mainada a Castelló. Això també em va servir per sortir de casa, veure gent...».

Avui dia està entrenant l'escoleta i l'infantil femení de bàsquet. «És bonic perquè puc transmetre tot el que he après i la passió que tinc pel bàsquet». Els entrenaments els combina amb la seva feina, i és que ella és coneguda per anar amunt i avall carregada amb la càmera i el micròfon. «La gent gran em paren pel carrer, fins i tot regidors, i em diuen 'Tu que ho saps tot, què ha passat a ...'». Reconeix que la seva feina és vocacional, des dels catorze anys que volia ser periodista, i no es cansa d'informar des de Castelló i Empuriabrava. Té amics que treballen a mitjans estatals i autonòmics a Barcelona, però no els enveja gens. «Per a mi això no és triomfar. Tenir èxit és tenir qualitat de vida, portar el banyador al cotxe a l'estiu, anar a gravar una notícia a la Rubina i fer un bany, anar a gravar als Aiguamolls i aprofitar per dur el gos i passejar-lo. Aquí potser cobro menys, però soc una privilegiada». Tanmateix, la incertesa en el seu futur està molt present, i es planteja si podrà seguir amb el ritme de la seva feina en el futur. Pel que fa a les tasques de les notícies quotidianes, no té cap problema que li obstaculitzi la feina, però confessa que quan arriben les festes de Nadal, de Carnaval, de Medievals «tot el que acaba amb al, és més feixuc, com més hores dreta, més dolor».

Ara, però, en Tronc, el seu gos, ha esdevingut la seva teràpia diària perquè l'ha obligat a progressar, malgrat les dificultats i el dolor. «Al principi fèiem voltes de 10 minuts, i ara fem una hora al matí i una altra a la tarda. Fa quinze anys no m'imaginava que estaria caminant el que camino ara».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
anteriorsegüent