Karim Sabni, activista social i voluntari de Girona Acull, coneix de primera mà la realitat dels menors no acompanyats, coneguts popularment com a Mena. Ha estat convidat per Càritas Alt Empordà Interior per fer la conferència d'inici de curs dels voluntaris, al Cercle Sport de Figueres, i ha centrat el seu discurs en aquest col·lectiu de joves, que «s'arrisca a morir en el trajecte migratori a la recerca d'una vida millor».
Karim Sabni parla de nens a partir de 10 i 12 anys, que s'aventuren a saltar una tanca a Ceuta, de sis metres d'alt i coronada per concertines, i que s'embarquen en pasteres per arribar a la badia de Cadis, i des d'aquí a Madrid, Bilbao, Barcelona... «Des que surten de casa seva, passen mesos al carrer, pateixen agressions, abusos, violacions, fred, calor... deixen de ser nens, ja no confien en ningú», relata el ponent, convençut que emocionalment aquestes vivències els «acaba passant factura».
«Quan expliquen com han arribat fins aquí ho fan amb molta fredor. Et poden dir que van pujar sis a la pastera i que només van arribar tres a la costa», comenta el conferenciant, alhora que dibuixa la situació: «Són només vuit quilòmetres de mar, però són els quilòmetres més mortífers del món, els corrents fan que navegar sigui molt perillós. La gent de la barcassa fa que els nens es llencin al mar, al mig de l'Estret, dona senyals d'alerta i marxa. Salvament Marítim es desplaça a fer el rescat, però no tots els nens poden ser salvats».
La pregunta que es fa tothom és per què aquests nens fan aquest periple sols, sense cap adult que els acompanyi, cap a un destí on tampoc tenen cap referent familiar. «Els mateixos pares empenyen els fills a fugir, perquè al seu país no tenen cap dret ni cap esperança», lamenta Karim Sabni.
Com a marroquí de naixement, si bé fa molts anys que es va establir a les comarques gironines, fa un retrat de l'actualitat al Marroc: «Per al turista és tot molt maco, però és un país hostil per als autòctons. No existeix la sanitat pública, la gent es mor de malalties comunes; l'educació és precària; la corrupció, els crims, la inseguretat, tots aquests són motius pels quals aquests nens venen cap aquí».
I un cop aquí els empara l'administració, ja sigui estatal o autonòmica, que els assigna un centre d'acollida. «Però ara mateix aquests centres estan col·lapsats i els tècnics que hi treballen estan desbordats», lamenta Karim Sabni, alhora que es queixa que els mitjans de comunicació s'hagin convertit «en un monstre mediàtic» que només informa sobre aquest col·lectiu amb notícies negatives. «Hi ha molts casos d'èxit entre aquests joves, que se'n surten bé, però d'això no se'n parla», critica l'activista social.
Des de la plataforma Girona Acull, ell i els seus companys es preocupen per ajudar els joves a «trobar una sortida en la societat» i assegura que tots tenen en comú que «no perden l'esperança».
LA XIFRA: El nombre de menors no acompanyats que hi ha a l'Estat
Es calcula que són uns 12.000 menors que estan sota la tutela de les administracions autonòmiques o bé que viuen al carrer desemparats. La majoria són marroquins, però també n’hi ha de Guinea, Algèria i l'Àfrica subsahariana. El percentatge de nenes migrades cada vegada creix més.
LES FRASES
- Karim Sabni: «Oferir-los un sostre, una mica de calidesa, una abraçada, no els cal res més a aquests menors»
- Marià Lorca: «En Karim ha presentat una realitat sobre la qual les adminstracions haurien de prendre nota»
