ls objectius del catalanisme polític al llarg del segle XX sempre van ser la consecució i l'augment de l'autogovern i l'europeïtzació d'Espanya a través de l'acció política a Madrid. Abans de la Guerra Civil, els noms del tàndem Francesc Cambó i Prat de la Riba de la Lliga ho testifiquen. Però també els de polítics de l'esquerra catalanista com Jaume Carner, ministre d'Hisenda de Manuel Azaña; Lluís Companys, president de la Generalitat i abans ministre de Marina de la II República, o del mateix Francesc Macià en la seva etapa de governant.
Després de la recuperació de la democràcia s'obre un llarg període de llums i ombres, però bastant satisfactori, en el qual destaquen els noms de Jordi Pujol i Miquel Roca, Narcís Serra i Ernest Lluch o Jordi Solé Tura i Antoni Gutiérrez Díaz.
No obstant, després de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, que amputa l'Estatut del 2006, el catalanisme es divideix i una part substancial inicia un camí cap a l'exigència de la secessió que acaba al 2017 amb una declaració unilateral d'independència que s'avorta per la imposició pel Govern de Madrid del 155 i la destitució del Govern de la Generalitat.
Ara, després de les eleccions del 27-D de 2017, l'independentisme lidera una Generalitat autonòmica en la qual no creu, amb poca vocació de govern efectiu i reivindicant -amb més o menys entusiasme- una república que no va arribar a existir. I la influència del catalanisme a Madrid i a l'opinió pública espanyola ha baixat sensiblement.
Fora que es cregui que l'unilateralisme pot triomfar en breu allà on va fracassar el 27-D, el balanç de l'acció del catalanisme -dividit des del 2010 entre independentisme i autonomisme- és francament negatiu: autogovern estancat i poca influència a Madrid per defensar amb eficàcia els interessos de Catalunya.
És evident que gran part de la responsabilitat de la greu crisi institucional que ha portat a aquesta situació correspon als partits espanyols -bàsicament al PP- que van reaccionar molt negativament a l'aliança del catalanisme d'esquerres (el tripartit) amb el Govern Zapatero el 2004 i que va acabar fent naufragar gran part de la promesa de la reforma estatutària del 2006. Però atribuir tota la responsabilitat als altres, a la dreta espanyola, o l'espanyolisme del PP i el del PSOE, seria ignorar part de la realitat. El catalanisme també va cometre greus errors durant aquests anys (2006-2018) i sense analitzar-los i rectificar serà difícil encarar el futur.
Si el catalanisme creu que tot és culpa d'Espanya, no podrà abordar una nova etapa amb plantejaments més operatius. Fer una aproximació a alguns d'aquests errors és el que intentaré breument en aquest article.
Les equivocacions
en l'Estatut de 2006
Plantejar la reforma, o un nou Estatut, el 2004, després de l'elecció de Pasqual Maragall i la formació del tripartit, era un objectiu raonable, però s'havien de calibrar bé els riscos i les dificultats. I el projecte d'Estatut que va sortir del Parlament català -que després va ser esmenat al seu pas per les Corts espanyoles- es va fer sota algunes premisses massa optimistes.
El primer error va ser creure que la democràcia espanyola del 2004 -en què el PP tenia molt de pes després de vuit anys de govern i que a més estava ferit per la recent derrota electoral- estava tan necessitada de pactes i enteses amb el catalanisme com la democràcia incipient de la Transició sota el lideratge d' Adolfo Suárez. La democràcia estava més consolidada -el PSOE havia governat tretze anys-, però la dreta estava més desacomplexada. El PP postaznarista, amb Rajoy derrotat inesperadament per Zapatero, no era la UCD que necessitava un pacte constitucional i que fins i tot va permetre la tornada de l'exili de Josep Tarradellas, el president de la Generalitat republicana. Aquell PP de 2004 es creia injustament desallotjat del poder i el seu únic objectiu era recuperar-lo.
Va ser un error no donar la suficient importància a la participació del PPC, llavors dirigit per Josep Piqué, en l'elaboració de l'Estatut. És cert que el pes del PPC era limitat, però es va oblidar que el PP era un dels dos grans partits espanyols i que posar-se'l en contra d'entrada (tot i que ja estava una mica més que predisposat a això) era arriscat. El mateix Carod-Rovira va intentar evitar la marginació (o autoexclusió) del PP, però es va produir i segurament era difícil d'evitar.
A més, l'Estatut es va elaborar en un esquema competitiu tendent a màxims entre els partits catalanistes que va tenir males conseqüències. Simplificant, l'esquema va ser el següent. El PSC va voler fer un Estatut ambiciós per demostrar que era tan catalanista com CDC, que s'havia volgut apoderar del catalanisme en la llarga etapa del Govern Pujol (1980-2003). Lògicament ERC volia marcar territori proposant més autogovern. I llavors CDC, molesta perquè el tripartit havia aixecat la bandera del nou Estatut que Pujol -amb alguna raó de pes- no havia abordat, titllava de tímides i insuficients les propostes del PSC i ERC i carregava més les tintes.
El resultat va ser que el projecte es va fer més pensant en guanyar-se adhesions en l'electorat nacionalista que pensant que després havia de ser aprovat per les Corts espanyoles, on el PP era rellevant i que va aprofitar el projecte d'Estatut per al seu primer atac de profunditat cap a Zapatero.
