Dilluns 1 d'octubre. Un quart de deu del matí. Els CDRs que tallen les vies del TAV a l'estació de Girona decideixen abandonar l'acció. En un primer moment dubten si el pas següent ha de ser agrupar forces amb els concentrats a l'exterior i tornar a boicotejar l'alta velocitat o decidir-se per alguna altra operació. Titubegen uns minuts -o això almenys és el que transcendeix a l'opinió pública- i finalment anuncien que aniran a la delegació de la Generalitat a Girona amb l'objectiu de treure la bandera espanyola que oneja al costat de la catalana.

La improvisada idea té l'efecte desitjat i la retirada de la bandera atrau les notícies de ràdios, televisions i diaris, com ja havia passat unes hores abans amb el tall de les vies del tren. Aquell matí de commemoracions, Girona sembla liderar els actes més agosarats dels CDRs a tot Catalunya. Fora d'aquí: algun tall de carretera i poca cosa més.

Quan el grup arriba a l'edifici de la delegació del Govern català tot són crits: «Traieu la bandera». Però els funcionaris no semblen disposats a jugar-se-la que els obrin un expedient o els denunciïn com va passar el primer cop que la rojigualda va caure als peus dels independentistes el 27 d'octubre de l'any passat, dia de la proclamació de la República.

Vistes les poques ganes, una trentena de membres dels CDRs entren a la delegació i espatllen la porta giratòria de l'entrada de l'edifici abans de pujar al pis superior i fer caure la bandera espanyola a peu de carrer. Minuts després, alguns manifestants la trepitgen, l'envolten i el pavelló desapareix.

A hores d'ara la bandera no ha aparegut. Ningú sap on és, ni qui la té i la versió oficial de la Generalitat és: «estem fent gestions per reposar-la». De moment, només oneja la catalana i l'únic que sap és que algun dia es tornarà a posar l'espanyola, com va passar ara fa quasi un any quan Carles Puigdemont, amb la boca petita, va anunciar un nou Estat.