Sequera vol dir que el nivell de pluges baixa fins a un 30 o un 40% per sota d’allò que és habitual. A l’Empordà, cauen anualment uns 600 l/m2 a la plana, i uns 1.000 a les muntanyes, força menys del que plou al Gironès o la Garrotxa. Ara estem clarament en un període de sequera.
Les seves conseqüències han canviat al llarg del temps. En la sequera de 1566, que va afectar tot Catalunya, tenim notícia de la mort de bestiar de pastura, de pèrdua de collites de blat i la manca d’aigua va obligar a aturar nombrosos molins hidràulics, cosa que va desembocar en episodis de fam.
A la comarca tenim exemples de toponímia lligats als molins, com el mateix poble de Molins, el Molí de l’Anguila, el Molí de la Torre, les farineres de Castelló i la Sant Lluís, i el Rec del Molí que alimentava els diversos molins del comte de Peralada.
Els pitjors registres pluviomètrics registrats a Catalunya es van donar entre 1812 i 1818, i en els anys 1922 i 1923 va ploure un terç d’allò que es considera un any normal. I ja més a prop, l’Estat va fer tallar l’aigua corrent durant la nit a les grans capitals l’any 1950. De l’existència de sequeres, en tenim notícia per les rogatives «ad petendan pluviam». A casa nostra hi ha hagut tradicionalment períodes de sequera entre cada 10 o 20 anys.
Durant molts segles la religió tenia solucions a tot. La rogativa és una oració pública, a vegades en forma de processó o pelegrinatge, invocant diversos sants i el mateix Déu, per tal de conservar els béns de la terra i allunyar-nos dels assots i les desgràcies. Normalment, les rogatives se celebraven el dia de l’Ascensió, però en casos extraordinaris, com la sequera, se’n feien quan calia, se l’anomenava la rogativa «ad petendan pluviam». Es tractava d’una súplica a Déu amb processons penitencials en la qual el sacerdot portava ornaments morats i s’invocava la divinitat i els sants més importants.
A Barcelona, aquestes rogatives anaven a Montserrat i a les comarques de Girona tenien com a destí la Verge de Núria. Unes de les últimes i més sonades van ser ordenades pel bisbe de Girona Josep Cartañá: «Ordenamos rogativas comarcales para obtener del señor el beneficio de la lluvia», les quals van ser amenitzades a Figueres i Peralada pels mossens Xutglà i Juandó, respectivament.
Moltes vegades les mateixes rogatives per demanar pluja anaven seguides d’altres per demanar clemència a les tramuntanades, pedregades i aiguats, i evidentment que se’n van fer moltes per les epidèmies «a peste, fame et bello».
L’aigua tenia una presència molt més visible a la societat del que té avui. La majoria de pobles i ciutats tenien fonts i pous públics on la gent anava a buscar l’aigua amb el càntir. A Cabanes, hi ha una llegenda d’una font anomenada «De les manies», perquè les cuineres deien que aquella aigua cuinava millor els llegums.
I a la casa on jo vaig néixer, hi havia un pou mitger amb una cúrria per pujar galledes fins al primer pis (mitger vol dir compartit amb els veïns). A Figueres, el 1919, durant l’alcaldia de Marià Pujolar, es va decretar la municipalització de les aigües i es projecta una xarxa de sanejament. L’aigua potable, en bona part, provenia de la Mina de Vilafant, tot i que es van mantenir altres pous dins la vila.
El pantà de Darnius-Boadella, projectat el 1954 i inaugurat el 1969, va suposar un gran avenç en el servei d’aigües de Figueres. Es va calcular que havia de donar 200 litres / dia / habitant (ja veurem que era molt ben calculat). La canonada donava 60 litres per segon i, extraordinàriament, podia arribar a donar-ne 500. Se’n va construir un dipòsit regulador i potabilitzador prop del castell de Sant Ferran.
El pantà va revolucionar l’agricultura de la comarca, es va passar del secà a regadiu explotant la producció de cereals, més productius que el blat, hortalisses a escala industrial i fruiters. Com també la producció d’electricitat.
Anteriorment, la Generalitat republicana va iniciar les obres d’una presa a Esponellà en el curs del riu Fluvià, que no va avançar per problemes en el terreny.
Les repercussions d’un nou model de vida
Avui l’aigua és un problema, cada dia en gastem més i cada dia n’hi ha menys. Plou poc i malament, i la capacitat de retenir l’aigua és molt limitada. L’economista portbouenc Fabià Estapé va dir, fa molts anys, que «al segle XXI l’aigua provocaria guerres», i ja n’hem tingut un preludi amb els transvasaments.
Si fins al segle XIX l’agricultura era de secà, les persones es rentaven poc i l’aigua només era de beguda i per al bestiar, es podia estimar la necessitat en 10-20 litres / persona / dia. Avui, a Catalunya, si l’aigua és de pagament, una persona en gasta 126 litres cada dia, i si no l’ha de pagar, arriba fins als 170. Ens hem acostumat a la dutxa, la banyera, rentar el cotxe, rentar carrers, piscines, jardins, camps de golf, indústria... i a una cosa que se’n diu turisme, posem el cas de Castelló d’Empúries o Roses, que a l’estiu dupliquen i, fins i tot, tripliquen la població.
Avui ja no es mor el bestiar, els molins no s’aturen, i no hi ha fam. Un dia veiem a la televisió que s’ha aplicat un decret de sequera, i la nostra vida continua igual, allò no va més lluny de la simple notícia. No s’aprofita l’aigua depurada i no estalviem l’aigua gens ni mica, i si un dia ens tallen l’aigua, sortirem a queixar-nos.
L’«agenda climàtica»
Avui la classe política ens castiga amb la retòrica de l’«agenda climàtica», cosa que demostra que la humanitat no ha avançat gaire, perquè continuem vivint dels rituals.
El canvi climàtic existeix, ens afecta, i ens afectarà més, les sequeres han existit sempre i no fem res per pal·liar els seus efectes. Que no en diguin sequera, que avui el que tenim és un mal ús. I tenim molta feina per fer.
