Després de nou anys treballant al CREDV-ONCE (Centres de recursos per a deficients visuals-ONCE) amb alumnes amb discapacitats visuals de diferents tipus i de totes les edats, quan explico la meva feina sovint encara hi ha qui pregunta escèptic: "I ja els hi va bé això d'estudiar a l'escola amb la resta de nens que no tenen problemes de visió?".
La veritat és que n'hi ha que aproven sobradament i n'hi ha que no... com passa amb la resta d'alumnes. Però a mi, que encara m'agrada pensar que l'escola és un espai on no només s'aprenen assignatures, sinó que també s'hi comparteixen valors i d'altres qualitats humanes que a l'informe PISA no surten, trobo que fer classe tots junts més enllà de les capacitats de cadascú (ja siguin físiques, sensorials o psíquiques) és, sens dubte, la millor situació possible per aprendre (tant pels que tenen discapacitat com pels que no).
Perquè, tant per la pròpia experiència professional com per la sort de, en el seu dia, compartir aula i amistat amb un alumne cec, no se m´ocorre una manera més bona d'ensenyar que la realitat que ens envolta la construïm junts i, per tant, convé que aprenguin també junts amb les limitacions i diferències de cadascun de nosaltres.
Doncs, malgrat algunes d'aquestes "limitacions" a priori puguin semblar insalvables, amb la il·lusió i el treball conjunt, aquestes acaben convertint-se en diferències que només poden fer-los créixer com a estudiants i, sobretot, com a persones. Així doncs, si encara us pregunteu si els hi va bé o no als alumnes amb discapacitat anar a l'escola amb la resta de nens, la resposta és ben senzilla, no només a ells... els va bé a TOTS!
(Jordi Pino Hernández és l'autor de l'Editorial de l'última edició del suplement Diàlegs d'Educació del Setmanari de l'Alt Empordà)
