entre acabem de decidir si convertim tot el tema del «procés» en un joc de pòquer, amb farol inclòs, o si acabem d'una vegada per totes en un enfrontament civil, hi ha assumptes quotidians que cal resoldre.
S'apropa l'estiu, i tot i les pluges, plana sobre els nostres boscos el fantasma dels incendis. Encara queden a la memòria les imatges del gran incendi de l'Alt Empordà de 2012 o del d'Horta de Sant Joan de 2009. I dels menors, però no menys impressionants, que cada any assoten un racó o un altre de casa nostra. Sense anar més lluny, no hi ha any que no tinguem un ensurt en la fossa que separa el Barri Vell de la Font de la Pólvora, a les Pedreres. Enguany, però, semblaria que les coses s'han volgut fer millor. Fa uns dies, una notícia passava sense pena ni glòria, ofegada per la política d'espectacle a la que ens hem acostumat. Era la posada en marxa del projecte transfronterer COOPEREM, liderat pels serveis territorials d'Interior de la Generalitat a Girona, amb cooperació amb la Préfecture des Pyrénées-Orientales. Això vol dir, els nostres bombers, aquells dels que dèiem «els bombers seran sempre nostres», i els bombers de la Catalunya Nord. És inèdit? Sí. I molt. I crea un precedent que caldrà explorar.
Un exemple: ara no s'haurà d'esperar permís ni de Madrid, ni de París, perquè els cossos d'emergència travessin la frontera per ajudar a l'altre costat. I els serveis francesos podran fer servir el sistema de comunicació RESCAT sense cap mania. I a la inversa, quan els catalans entrin a França. Bastant diferent de les dificultats que sempre ha posat Adif, per exemple, per normalitzar el pla de prevenció de l'estació de l'AVE, optant per no fer servir el sistema de comunicació d'emergències català. Pels seus dallonses. Com vaig sentir que deia el Director d'Interior a Girona i ànima pàter de tot plegat, l'Albert Ballesta, «el foc no entén ni de burocràcies ni de fronteres». Què passaria si ens creguéssim que podem fer un país millor sense esperar permisos ni de Madrid, ni de París?
