El que de debò és notícia aquest any és que el cartell de Fires amb prou feines tingui comentaris ni predicaments, és a dir, que no sigui notícia. Després d'uns anys polèmics, amb figuracions més o menys afortunades-desafortunades (làmina de ciències de la musculatura del cap; rentadora i gàbia d'ocell representant la catedral, l'ou i la castanya) sembla que enguany s'ha aconseguit la pau. Dir, però, que això és bo i positiu, quan es tracta d'una obra d'art, és aventurat. Podria ser perfectament que la majoria de la gent s'hagi contemplat l'emblema d'enguany a les Fires i Festes de Sant Narcís amb indiferència, o el que és pitjor, amb un punt de displicència, allò de: "Ah, mira el cartell de Fires, Sant Narcís anant amb cavallet i les 4 mosques." En el món de les arts, gairebé pitjor que una mala crítica és una crítica inexistent.

El cartell guanyador d'enguany és obra del col·lectiu artístic multidisciplinari Ninòfits: l'il·lustrador i dissenyador gràfic Àngel Pozo; el publicitari Toni Corominas; l'advocat i creador de còmics Joan Codina; i l'arquitecte Xavier Masgrau. La il·lustració guanyadora mostra Sant Narcís anant als cavallets de les atraccions de Fires. L'obra s'ha imposat als 22 originals que es van presentar al concurs i que s'exposaran al vestíbul del Teatre Municipal durant les Fires i a la sala d'exposicions virtual de l'Ajuntament.

En opinió de l'alcalde de Girona l'obra acompleix quatre requisits: "convida a la festa, és per a tots els públics, és intergeneracional i és interestilístic". Els autors afirmen que s'han inspirat en el món del còmic i que els ha sortit un cartell que reuneix elements clàssics del llenguatge dels còmics i que alhora recorda les pintures romàniques pel "traç simple, la candidesa, la innocència i l'alegria".

El cartell, de fons vermellós, combina lletres negres i blanques. El cavall, blau/gris, se suposa subjectat als cavallets per una barra pintada amb vermell i blau tipus reclam de barberia. És l'eix central de la composició perquè evoca la Festa i duu el patró de la ciutat. De cavalls i cavallets n'estan farcits els cartells històrics de Girona. Per exemple: 1956, una atracció de cavallets amb la Catedral i sant Feliu de fons, de Joan de Palau; 1957, un nen damunt d'un cavallet duent l'estendard de la ciutat, de Joan de Palau; 1962, un cavaller sobre un cavall amb l'estendard de Girona, de Carles Vivó; 1967, Dos cavalls i dos pregoners toquen cornetes amb estendards en una foto/litografia on apareixen de fons la Catedral i sant Feliu; 1973, 3 cavallets d'una atracció, de Joan Casanovas; 1994, un cavall, i un nen i una nena que es donen la mà, d'Enric Marquès.

La novetat del cavall d'enguany rau en sant Narcís, que sembla abaixat de la façana de la catedral (té el mateix gest a la mà dreta i ha canviat el bàcul per la barra del cavallet) per anar a les Fires. Sant Narcís, representat des de sempre com a bisbe, no duu com monsenyor Pardo la roba de passeig: faixa morada, solideu i creu pectoral; sinó que va amb mitra, alba, casulla i capa pluvial. El sant, però, vesteix còmodes esportives. Se'l veu content i feliç. Això sí, que no falti, l'acompanyen les inseparables mosques. Fins a nou se'n poden comptar, de color vermell. En els cartells dels últims anys ens havíem pogut estalviar de la seva repel·lència. Tots recordem que havien estat figures estel·lars dels rètols de 1996, de Jordi Soler; de 2000, de Pere Perpinyà o de 2006, de Clara Gassiot.

Una darrera consideració, no pas menor. A la recerca d'allò més políticament correcte, d'allò més integrador i plural, els autors han obviat les creus del sant i dels revestiments. Aquí és on els autors cauen en un punt de ridiculesa: per insubstancials, per frívols. Es poden deixar de banda els atributs catòlics en moltes composicions, però en la figura del bisbe i patró catòlic de la ciutat de Girona és completament inversemblant, vagi als cavallets o presideixi la processó del Sant Enterrament. De fet, el problema és que la manera d'actuar de molts polítics i de molts artistes avui forma part d'una curiosa i esperpèntica forma de reescriure la història de la ciutat, com si la religió es pogués apartar de tot arreu, com si Girona no fos fruit quasi exclusiu de milers d'anys de cristianisme.