ÚLTIMA HORA
El conseller d'Interior informa que els Mossos no han acceptat la coordinació

una nit amb joaquim ruyra

29.03.2013 | 18:00
una nit amb joaquim ruyra
una nit amb joaquim ruyra

"És tradició a casa nostra -no escrita ni imposada-
que en el traspàs de la nit de dijous a divendres sant
hom reflexioni sobre el sentit de l'existència"

Benvolgut lector: aquest diari li val per dijous i també per divendres. Totes les coses que avui són notícia, demà també hi seran, però ja no ho seran. El temps haurà passat, irreparable. I les notícies. I la vida. Quan el temps passa, queden consignats, exclusivament en la memòria, uns pocs i profunds interrogants.
És tradició de casa nostra -no escrita ni imposada- que en el traspàs de la nit de dijous a divendres sant hom reflexioni sobre el sentit de l'existència. L'entorn religiós, el misteri de la mort i la resurrecció de Jesús, el sentiment de devoció imperant a l'empara de processons i altres rituals, ho propicia. També el silenci, el més necessari dels elements per afavorir la reflexió.
Fa uns quants anys, Joaquim Ruyra, gironí del carrer de Sant Josep -situat darrere mateix de l'ajuntament-, escriptor i catòlic, un dels més grans prosistes de les lletres catalanes de tots els temps, va aprofitar la imatge d'una nit fosca per endinsar-se en l'ànima i preguntar-se allò que tots, en un moment o altre de la vida, ens plantegem. Va deixar escrit un poema de 56 versos. O el que és el mateix, quatre sonets amb versos decasíl·labs perfectament relligats en mètrica i temàtica. El va titular: Meditació Nocturna.
El primer sonet ("Quan s'esvaneix el vel d'atzur del dia") posa de manifest la petitesa del nostre món en la immensitat de la nit i de l'espai, i la necessitat -vital, substancial, humana- de plantejar-se el sentit de l'existència: "On só, infeliç? On he fet llar!/ On vaig? Qui m'embarcà? Quin món m'enronda?". El dubte del poeta és fonamental: "Me governa un pilot?... Me mou l'atzar?". És a dir: qui regeix el món: Déu o l'atzar?
En el segon sonet, Ruyra desmenteix l'atzar amb arguments vitalistes: "Com (l'atzar) me podria moure /on tot és harmonia intel·ligent,/ on no hi ha un astre que camini a lloure,/ sinó a llei són moviment?". Per a Ruyra, totes les coses, àdhuc les més petites (quina bellesa en aquest vers: "No du la gla ja el pensament del roure?") obeeixen a una oculta intel·ligència que ho anima i dirigeix tot. Tot? Tot no. En els tercets encadenats d'aquest sonet, el poeta interroga Déu ("l'ànima del món", "l'augusta essència", "la incògnita virtut d'alta existència") perquè el poeta ignora quelcom fonamental: "Amb mi, ser pensador, quin fi et proposes?".
En el tercer sonet, se li afinen els dubtes essencials. A través dels quartets aflora la intel·ligència humana que no pot entendre que algú divinal hagi creat l'home tan gran per a tan poca cosa: "Per què li dares una ment tan alta/ que l'infinit capeix i àdhuc calcula/ i un sensori moral on mai cap falta/ amb completa indolència es dissimula?" "Per què li dares llum, que t'especula,/ i ambició tal que al viure etern l'exalta,/ si és cert que, quan la mort besa sa galta,/ al bes gelat, son esperit s'anul·la?". En els tercets, el poeta mostra indignació. L'ànima humana interpel·la durament (quasi en blasfèmia), l'"Ànima del món": per què tenir tan fi sentit per terrenals molèsties? Per què una ment tan sàvia per gustar la mort? El poeta es planteja fins i tot si "l'Augusta essència" no ha fet el món amb odi, si no l'ha fet per convertir-lo en una gàbia "on rebaixar esperits arran de bèsties".
El sonet que tanca la Meditació representa la calma després de la tempesta. Els quartets es plantegen en l'esquema bàsic de la celebració eucarística: contrició ("Perdoneu-la, Senyor, si aixís blasfema,/(...), l'ànima noble que, amb visió suprema,/ en la callada nit us endevina") i comunió ("Si amb la matèria l'esperit camina, és per resoldre-hi un gloriós problema:/ no és per morir sota ella en l'hora extrema,/ és per portar-la al cel més pura i fina"). El verb flueix en els versos dels tercets, per mostrar que tota la vida apunta a Déu, que és "l'harmonia del món": "El cant puja a la molsa i a la planta,/ al verme, al brut, a l'home pensarós.../ I la darrera nota culminanta/ sols harmoniosament pot cloure en Vós".
Per a aquesta nit jo voldria, com Ruyra "un caminar silent"; d'aquell silenci sant que "ungeix la gent/ amb bàlsams del sepulcre de Jesús". (J. Ruyra, Dijous Sant)

Enllaços recomanats: Premis cinema