Roses

Pepe de Castellfollit: «El meu catamarà és un monstre, fort, estable i resistent»

José Soto fa aquesta setmana les primeres proves en mar del vaixell que ha construït al pati de casa seva

27.09.2016 | 10:47
En «Pepe», amb el catamarà, a Roses.

Aquest 27 de setembre és un dia molt important per a José Soto, conegut popularment com a «Pepe de Castellfollit». El seu catamarà ha de tocar el mar de la badia de Roses. Estarà una setmana fent proves i després iniciarà la travessia per l'Atlàntic, fins a Amèrica. El catamarà l'ha construït amb les seves mans, al pati de casa seva, a Castellfollit de la Roca.

Aquests últims dies, acaba a Roses –a les instal·lacions del Nàutic Center– els últims retocs del catamarà. Fa dècades que desafia un limfoma de Hodgkin que se li ha reproduït quatre cops. Malgrat la malaltia, la seva energia és inesgotable i, en el seu rostre, brilla la il·lusió per sortir a navegar amb el seu vaixell per l'oceà Atlàntic d'aquí a molt pocs dies.

Està a punt de viure un somni?

És un somni que he tingut tota la meva vida. El mar ha sigut, des de sempre, una de les meves passions. I sempre vaig tenir clar que, si volia tenir un vaixell, amb unes miques de condicions, havia d'aprendre a construir-me'l jo mateix. Tota la vida he estat pendent d'on i de quina manera me'l podria construir.

Quin és el seu repte?

Sóc una persona a la qual li agrada navegar en solitari. I la meva idea sempre ha estat fer l'anada i la tornada de l'Atlàntic sol. Navegar l'Atlàntic d'anada i tornada ja ho vaig fer, però amb un grup de persones.

Com va ser l'experiència?

Primer, vaig tenir un veler petit de 5,5 metres. Vaig sortir el 1997 i vaig anar a parar a Canàries. El 1998 vaig conèixer uns italians que portaven un veler de 20 metres i em vaig embarcar amb ells, vaig fer la travessia de l'Atlàntic, vaig estar amb ells navegant per la costa est dels Estats Units i, quan érem a l' illa de Granada, em vaig desembarcar.

S'hi va quedar?

Sí, però els vaig tornar a trobar a Miami, a Florida, quan jo estava reparant una embarcació i ells participaven en una regata. Després em vaig tornar a embarcar amb ells i vam navegar pel nord dels Estats Units, Puerto Rico, Veneçuela... i tot l'arc del Carib. Jo tenia el compromís de fer la volta al món amb ells, però a Panamà, el 2003, em vaig trobar molt malament i vaig haver de deixar el vaixell.

Quin sotrac!

Vaig haver de tornar a casa. Volia recuperar-me, construir el meu propi vaixell i tornar cap a la zona de Carib.

Volia preparar el viatge que està a punt de fer realitat. Vostè parla de tornar a Panamà, en concret a San Blas.

Tot el Carib és extraordinari, però San Blas té un toc especial, perquè no ha sofert l'evolució clàssica de la resta del Carib, on tot ho van condicionant de cara al turisme. A San Blas, les tradicions i l'estil de vida no canvien, és únic. Faré l'Atlàntic i el meu destí final serà San Blas. Des d'allà, tornaré. Tinc clar que no em puc quedar a causa de la malaltia.

Com es troba, ara?

És la quarta vegada que m'ha sortit aquest mateix tipus de càncer, Hodgkin, que afecta el sistema limfàtic. Les altres tres vegades va ser dur i difícil, per la químio. Però aquesta última, m'havien de fer un trasplantament de medul·la i no ha estat possible. Sé que estic en stand by i sóc conscient que quan la malaltia em colli, hauré d'haver tornat. La primera vegada que em van diagosticar el càncer va ser el 1987; tres anys més tard, un altre cop; la tercera, estava navegant a la zona de Panamà, i ara és la quarta.

Quina és la seva professió?

Jo era cuiner. Era el cap de cuina del restaurant del Càmping Aquarius, de Sant Pere Pescador. Estava treballant allà quan em va sortir per primera vegada la malaltia, i, quan me la van diagnosticar per segon cop, vaig haver de deixar la feina.

Tant com li agrada el mar, com és que viu a Castellfollit?

M'agraden tant el mar com la muntanya. M'agraden els espais oberts i el contacte directe amb la natura. I m'agraden en solitari, perquè s'aguditzen els sentits. Visc a Castellfollit perquè m'hi sento molt unit, molt ben acollit.

Com va aprendre a construir el catamarà?

Quan em vaig treure el títol de navegació, m'agradava la part pràctica, navegar, però la part tècnica, la mecànica i els motors també han estat una passió per a mi. Jo desmuntava motos de dalt a baix i les muntava de nou. Tenia la intenció de fer-me un vaixell i vaig aprendre molt de les persones que es dedicaven a reparar-los i a restaurar-los.

Vostè ha construït el catamarà en l'espai limitat del pati de casa seva. Quines mides té?

Són mides estàndards dins d'uns paràmetres. L'he fet de 5 m de mànega i l'eslora és el doble.

Quines són les característiques del seu catamarà?

El meu catamarà és un monstre, és molt fort, molt estable i té molta resistència. L'he fet comptant que ha de creuar l'Atlàntic. Em dóna seguretat.

Fa poc, va contactar amb vostè el programa de TV3 «El Foraster». Com el van conèixer?

Va venir una periodista a informar-se del poble de Castellfollit. Molt poca gent sabia que m'estava fent un vaixell, però sembla que ho va saber a l'Ajuntament. No hi ha paraules per agrair el detall de l'equip del programa, ja que a partir d'aquell moment es va produir un esclat de tal magnitud que no m'ho podia creure. Abans del Foraster, jo treballava en unes condicions mínimes, amb pocs mitjans, entrampat fins al coll. Però, de sobte, va haver-hi gent i empreses que van voler col·laborar en el meu projecte i ajudar-me.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema