Pep Pagès: «Dono més valor a haver estudiat que no pas a haver jugat al Barça»

Nascut a Santa Pau l’any 1974, Pep Pagès va viure en les pròpies carns el món del futbol professional i semiprofessional. Va vestir la samarreta de quatre clubs de les comarques gironines: l’Olot, el Girona, el Peralada i el Figueres, i també va jugar a altres conjunts d’entitat com el Barça B, el Castelló o el Sant Andreu.

Fa més de vint anys que es dedica a la docència, a l’Escola Cor de Maria d’Olot, on hi va entrar com a conseqüència de la seva trajectòria futbolística: «Quan el meu pare es va posar malalt, una de les meves prioritats era trobar feina de mestre a Olot, i resulta que l’Olot, que en aquella època estava a Primera Regional, em va fer una bona oferta. Després vaig acabar fent dues temporades a Peralada. En el moment en què em va arribar l’oferta de l’Olot tenia 31 anys, jugava al Sant Andreu i tenia un bon contracte, i a més havíem pujat a Segona B, però hi ha prioritats a la vida. Jo en aquell moment ja tenia la carrera de docent i volia ser a prop de casa».

Justament la seva carrera esportiva va acabar allà on havia començat, i on també assegura haver-s’ho passat més bé: «On més he gaudit jugant a futbol va ser durant els meus inicis, a Tercera Divisió, quan tenia 16 anys amb l’Olot perquè jugava desinhibit, sense cap norma ni cap pressió. A mesura que entres en el món del futbol professional o semiprofessional, jugues com un professional, com si fos una feina, amb uns condicionants, les normes que et marca l’entrenador, una tàctica que et proposen en la que potser no creus… És com una feina més i has d’anar rendint».

Del juvenil de l’Olot el va venir a buscar el Barça per incorporar-lo al filial, motiu pel qual va tenir la possibilitat de debutar en el món del futbol professional, a Segona Divisió. Pagès va coincidir al Barça C amb Quique Cárcel i al Girona amb Delfí Geli i altres companys que ara lideren, des dels despatxos, el projecte del club gironí a Primera Divisió. Es considera un jugador competitiu de mena però dins d’un reglament, per això la seva relació amb el futbol professional ha estat allunyada dels despatxos. «El món del futbol és un món d’interessos. Has de tenir l’esquena ampla i jo no sóc una persona d’aquesta mena. No m’agrada mentir ni enganyar a la gent, i crec que en aquest món t’hi has de trobar massa sovint», explica Pagès.

Tanmateix, segueix vinculat al futbol gràcies a l’afició que hi té el seu fill, que juga a l’Infantil A del Bosc de Tosca, on Pagès hi fa de segon entrenador: «M’encanta el futbol. He col·laborat amb el club on juga el meu fill depenent de les necessitats del club i de la meva disponibilitat». Com a mestre, acostuma a aconsellar els seus alumnes quan li demanen per la seva etapa com al filial blaugrana, i assegura que sempre els diu el mateix: «Pots tenir l’il·lusió de jugar al Barça però t’aconsello que estudiïs. Dono més valor a haver estudiat que no pas a haver jugat al Barça». Pagès es mostra partidari de no tallar les ales als somnis de la mainada, tot i que considera que se’ls ha de guiar i advertir: «Jo si el meu fill tingués l’il·lusió li deixaria provar, però li explicaria que a la mínima que tingui una pedra a la sabata el faran fora i haurà de ser prou valent per assimilar-ho», assegura Pagès.

Pagès formava part de la plantilla del Figueres que va arribar a semifinals de la Copa del Rei l’any 2002. Va ser el primer equip de la tercera divisió del futbol espanyol (llavors Segona B, ara Primera RFEF que aconseguia una fita que va igualar el Mirandés. Els empordanesos, entrenats per Pere Gratacós, van caure davant el Deportivo de la Corunya, que va ser campió l’edició, però abans havien eliminat a la segona ronda el Barça a partit únic a la pròrroga. Després van fer el mateix amb l’Osasuna, a la tanda de penals, amb el Novelda i, a quarts, amb el Còrdova. «Aquella fita ens va fer més visibles, però jo a tots els clubs on he estat m’hi he sentit a gust», conclou.

Subscriu-te per seguir llegint