«L'odi no és una força creativa, és millor abandonar-lo. I jo he fet tot el possible per deixar-lo de banda»

Estic bé, gràcies". Així respon Salman Rushdie (Mumbai, l'Índia, 1947) a la primera pregunta que li faig, i no és fútil ni innecessària la qüestió, aquest “com es troba”. El 12 d'agost de 2022, gairebé 34 anys després que l'aiatol·là Jomeini (1902-1989) el condemnés a mort per la publicació d'Els versos satànics, l'escriptor va patir un brutal atemptat. Un jove de 24 anys li va assestar diverses punyalades que el van deixar greument ferit minuts abans que oferís una conferència en un centre privat de Chautauqua, a l'estat de Nova York.

Miraculosament, Rushdie va aconseguir sobreviure. I llegint Cuchillo (Random House), el llibre que ha escrit recordant aquell terrible succés, una té la sensació que va continuar viu per poder explicar-ho i, sobretot, per a continuar estimant a l'Eliza, la seva dona. Ella és una de les grans protagonistes d'un relat que parteix de la ràbia i acaba convertit en una bella i emocionant carta d'amor, en una demostració que l'art és la millor resposta, a vegades l'única possible, enfront del fanatisme i la intolerància.

Ni Jomeini ni el seu agressor a Chautauqua havien llegit Els versos satànics. És la ignorància la principal font del fanatisme?

Sí, es podria dir això. Però, en la història de la literatura, quan els llibres han estat atacats, gairebé sempre ha estat per gent que no els havia llegit. Per exemple, quan es va acusar l'Ulisses de Joyce de contenir pornografia o a Nabokov de pedòfil després d'escriure Lolita. Ara, als EUA, la dreta religiosa està intentant prohibir molts llibres a les escoles, incloent-hi obres de Faulkner o de Toni Morrison que mai han llegit. Així que, la ignorància, efectivament, dona lloc a la censura. El meu cas és simplement un més entre altres.

Li pregunto perquè, com sosté en el llibre, sembla que visquem en l'“era de la desinformació”.

Sí, crec que hi ha molta gent explicant moltes mentides últimament en moltes parts del món. I és un problema per als artistes, perquè com respons a un món en el qual hi ha tanta falsedat? En aquest llibre, vaig decidir mirar amb la major claredat possible el que havia passat, sense dissimular res i, literalment, estar tan nu com pogués perquè la gent confiés en el que estava explicant.

Diu en el llibre que durant 33 anys i mig després de la sentència de mort de Jomeini havia imaginat, més d'una vegada, al seu assassí anant cap a vostè com el seu agressor ho va fer a Chautauqua. Vivia amb por? Podia, d'alguna manera, anticipar el que va passar?

No, perquè durant els 24 anys previs havia viscut la vida normal de qualsevol escriptor a Nova York, sense problemes i sense sentir cap amenaça. He fet centenars d'aparicions públiques, gires de llibres, conferències, fires, i mai hi havia hagut cap indici de problema. Desgraciadament, aquest atac, que va sortir del no-res, canvia aquest relat. Però durant molt de temps no vaig haver de preocupar-me per qüestions de seguretat.

Dedica el llibre a les persones que el van salvar, i em sembla preciós, perquè és una espècie de viatge d'anada i tornada, ja que la literatura, també, ens salva, tant als lectors com als escriptors, no creu?

Sí, crec que ho ha dit molt bé. Respecte a la gent que em va salvar... a la majoria no els conec, no sé com es diuen, la gent que va sortir corrent del públic per ajudar i detenir l'atacant… De fet, no sé quants eren, si eren homes o dones, si eren joves o gent gran, no els reconeixeria si em creués amb ells, però em van salvar la vida. Després, l'equip de cirurgians, que van estar en el quiròfan durant vuit o nou hores… No sé els seus noms. I, després, hi ha la meva dona, Rachel Eliza, que va ser absolutament fonamental en la recuperació. Sense ella no sé si hauria tingut la força per recuperar-me i lluitar com ho he fet. Ella és poeta, fotògrafa, escriptora, editora de llibres, és una espècie de treballadora miraculosa que va ser capaç de portar-me de tornada de les raneres de la mort.

"El personatge públic es percep d'una manera, i aquesta manera és diferent de com l'escriptor està amb la seva família, amb els seus amics i altres"

És molt emocionant sentir-lo parlar així de la seva dona, que està molt present en el llibre. Assegura que, en la història que es proposa explicar, l'odi és vençut per l'amor. Quin paper tenen tots dos ara en la seva vida, l'amor i l'odi?

L'odi està aparcat. Quan vaig escriure el llibre, pensava que era de tres persones: meu, de l'atacant i de l'Eliza, i ells dos eren la representació de l'odi i de l'amor. Però em vaig recuperar, i ja no m'interessa l'odi per a res. L'odi no és una força creativa, és molt millor abandonar-lo, apartar-lo, i he fet tot el possible per deixar-lo de banda.

“A vegades tinc la impressió que hi ha dues persones: Günter i Grass”, va arribar a dir en el seu moment l'escriptor alemany. Vostè s'ha sentit així alguna vegada?

Crec que no és tan inhabitual. Hi ha un jo públic en molts escriptors i, després, un jo privat que la gent no coneix, i a la gent tampoc li importa. El personatge públic es percep d'una manera, i aquesta manera és diferent de com l'escriptor està amb la seva família, amb els seus amics i altres. En el meu cas, això s'ha vist agreujat, exagerat per una sèrie d'esdeveniments, perquè he sortit molt a les notícies. Crec que aquesta distinció encara existeix i crec que, a més, fins a un cert punt, és inevitable. Espero que aquestes trobades amb els mitjans redueixin aquesta diferència i es pugui conèixer a la persona de veritat, a fons, més enllà de la persona mediàtica.

En algun moment s'ha penedit d'haver volgut viure com un home lliure?

No, perquè he tingut 24 anys d'una vida molt bona. Qui podria lamentar 24 anys d'una bona vida? I, francament, si hi hagués hagut unes precaucions de seguretat mínimes a Chautauqua, no hauria passat res. He fet molts actes, molts esdeveniments, i els organitzadors s'han preocupat de protegir la zona de l'escenari, però allà no es van prendre aquestes mesures de seguretat i per això estem tenint aquesta conversa. Jo estava vivint la meva vida d'una manera que no era perillosa. El perillós va ser que no es van adoptar algunes precaucions bàsiques.

En el llibre reflexiona sobre la llibertat, com a concepte i com a realitat. Sent que, d'alguna manera, li han arrabassat aquesta llibertat, que a partir d'ara no podrà ser lliure?

No, en absolut. L'únic problema que tinc és que hi ha parts del món a les quals seria desaconsellable que hi anés. Per exemple, un dels meus desitjos és veure l'antic Egipte, però no crec que sigui molt segur que hi vagi. Quan tenia 21 anys, vaig visitar l'Iran, em va encantar el país, la seva gent, però crec que, probablement, no hi tornaré. Excepte aquestes excepcions, aquest petit nombre de països als quals no seria oportú que hi anés, no veig altres limitacions en la meva vida.

En aquest sentit, quin paper creu que té ara la llibertat d'expressió en la nostra societat, en aquest món, àmpliament lliure, que acaba de descriure? Creu que està amenaçada, que gaudeix de bona salut?

No gaudeix de bona salut, està sent atacada des de molts fronts diferents. A mi, la llibertat d'expressió em permet escriure el que em dona la gana, tan senzill com això. Jo no vull preocupar-me pel que algú pensarà, simplement vull escriure els meus llibres. Però, en un sentit més ampli, la llibertat d'expressió és la llibertat de la qual depenen la resta de llibertats. Si no tens llibertat d'expressió, no tens res de la resta, tot el relatiu a una societat oberta cau en absència de llibertat d'expressió.

"Em sento orgullós del treball que he fet. Els meus llibres són aquí, a les prestatgeries, i espero que la gent els pugui descobrir, això també és un bon llegat"

“Sense les desgràcies dels nostres dies passats no seríem el que som ara”, escriu. Quin Salman Rushdie va sortir d'aquell matí d'agost a Chautauqua?

Oh, no ho sé. Quan et fas gran canvies. A vegades a pitjor, físicament sens dubte, però a vegades canvies a millor, perquè tens més experiència. Ara no soc la mateixa persona que era quan vaig escriure Hijos de la medianoche. Llavors tenia 33 anys i ara estic a punt de fer-ne 77, així que és un llarg viatge. La vida canvia, la vida ens canvia a tots. En molts sentits, ara soc més feliç del que he estat durant molt de temps i, en bona part, es deu al fet que estic feliçment casat. També em sento orgullós del treball que he fet. Els meus llibres són aquí, a les prestatgeries, i espero que la gent els pugui descobrir, això també és un bon llegat.

I creu que l'atemptat afectarà, d'alguna manera, als futurs llibres que escrigui?

No ho crec. El que ja veig que passa és que ha augmentat l'interès pels meus llibres a conseqüència de l'atac, així que espero que això continuï sent així i, en aquest cas, m'haurà fet un favor.

Li dedica un capítol al seu agressor, al seu assassí, al qual defineix com "A.". Davant l'improbable, impossible, d'una trobada amb ell, decideix ficar-se al seu cap i manté amb ell una conversa imaginada. Com va ser aquest exercici literari? Per què ho va fer? Perquè m'imagino que seria molt dur per a vostè.

En realitat, en molts sentits va ser la part que més vaig gaudir del llibre. Perquè és un capítol de ficció, i la ficció a mi em ve de manera natural. Quan vaig tenir la idea d'aquesta espècie de diàleg socràtic, no va ser tan dur tenir aquesta conversa. Hi ha un misteri respecte a aquest jove. En el moment de l'atac només tenia 24 anys, no tenia un registre criminal previ, no estava en cap llista de terroristes buscats. Tenia una vida normal i, d'aquí, salta a l'intent d'assassinat. És un salt molt gran, important. A més, va reconèixer que no sabia pràcticament res de mi, de la persona que havia decidit assassinar. Vaig pensar que faltava una peça del puzle: d'una banda, tenim a aquest individu jove, estàndard, i, després, a aquest criminal furiós, i la motivació no sembla que estigui entre l'un i l'altre. Llavors, vaig pensar: a veure si ho puc investigar. Per això vaig decidir fer-ho, i la veritat és que no tinc ni idea de si vaig encertar o no, però vaig fer el que em va convèncer. Si alguna vegada ho llegeix, segurament discreparà amb tot, si és que ho arriba a llegir.

Una de les coses més admirables del llibre potser és la presència de l'humor. Malgrat estar descrivint un succés tan dramàtic, no renuncia a l'humor gairebé en cap pàgina.

Així és com escric, així flueix la meva narrativa, em poso a escriure i surt així. Però, a més, l'humor és una arma, fa les coses més fàcils, també per al lector, perquè entri en la història. Si rius, el lector riu amb tu. És una manera de crear un pont entre el lector i l'escriptor, d'acostar-nos. Com a lector, no m'agraden els llibres que no tenen sentit de l'humor, així que tampoc vull escriure'ls. A més, l'humor està absent de la ment del fanàtic. Al fanàtic, o al racista, o al feixista, a qualsevol d'aquests grups extremistes, no te l'imagines com algú divertit. Com seria un fanàtic divertit? Jo crec que no existeix. L'humor està del costat de la vida, de la tolerància, de la diversió, del plaer, de la llibertat, i per això és important.

I és l'art la millor eina per combatre la violència?

No ho sé. A vegades has de combatre la violència amb violència. Els artistes no tenen armes, i a vegades necessites armes. Però és el que jo puc fer. Com a artista, haig de creure que es pot usar l'art enfront del feixisme, contra el fanatisme i la intolerància, que pot convertir-se en una resposta a tot això, i espero que el meu argument guanyi.

"Tinc la sensació que estic tenint un temps extra, una pròrroga que no hauria d'haver tingut. Espero gaudir tant com sigui possible del temps que em quedi per viure"

“Quan et donen una oportunitat, quin ús li dones?, què fas amb ella?”, es pregunta en el llibre després de referir-se a Kundera i la seva “insuportable lleugeresa de l'ésser”. Li trasllado a vostè aquesta mateixa pregunta.

Abans que això succeís, gaudia de la meva vida. He passat uns últims 24 anys fantàstics i, ara, el meu pla és gaudir-ne 24 més. Fa uns dies, parlava amb els meus amics de com celebrarem el meu centenari, haig de decidir qui serà el DJ [riu]. La resposta a la seva pregunta és: viure amb plenitud. Tinc la sensació que estic tenint un temps extra, una pròrroga que no hauria d'haver tingut. En aquest sentit, he tingut molta sort, i per això espero gaudir tant com sigui possible del temps que em quedi per viure.

Titula l'últim capítol, en el qual narra el seu retorn, el setembre de 2023, a Chautauqua, Pasar página. No sé si aquesta expressió, “passar pàgina”, ha arribat a tenir significat per a vostè…

El fet de tornar a l'escenari on em van atacar… Sabia que era una cosa que volia fer i, quan vaig ser allà, vaig tenir la sensació física que em treia un pes del damunt, el vaig sentir físicament. I, des des d'aquell dia, em vaig sentir més lleuger, amb menys càrrega pel record de l'atac. Així que, intento estar d'acord amb mi mateix que, efectivament, he passat pàgina o he tancat aquest capítol.

En el llibre també parla d'aquesta “història de la violència religiosa-terrorista” en la qual portem vivint des de l'11-S i que va patir en les seves pròpies carns fa 20 mesos. Tem que arribi el següent capítol d'aquesta història? I no em refereixo a vostè en particular, sinó al món, a la societat, a aquesta història comuna que estem vivint.

Sí, desgraciadament crec que és possible que hi hagi un altre capítol. No crec que el món es converteixi en un lloc de pau i amor. Vivim una era molt complicada i no sembla que estiguem a punt de resoldre aquests problemes… A Orient Pròxim, a Ucraïna, als Estats Units… És una època fosca en molts sentits.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ