L´escalenc Jaume Pellicer Lleonart, Quicus, tenia només 30 anys quan va morir asfixiat en el Tren de la Mort que el portava al camp d´extermini nazi de Dachau. Només cinc anys abans, el 1939, havia emprès el camí de l´exili pensant que el retorn seria fàcil. Res més lluny de la realitat. Pellicer va viure un calvari en tres camps de concentració, treballant en el que fos per sobreviure i incorporant-se a la Resistència. La seva dura existència l´ha resseguit el mestre i polític, també escalenc, Rafel Bruguera a través de les més d´un centenar de cartes que Pellicer adreçà a la seva família. Aquest divendres a les 7 de la tarda presenta el llibre, publicat a Pagès Editors, al Museu de l´Exili de la Jonquera.

Quan Bruguera va accedir a la correspondència de Pellicer es va adonar que eren especials. "Fou un autodidacte, un jove llegit, amb inquietuds, que sabia dibuixar molt bé, escriure i tenia necessitat d´explicar coses", remarca l´autor. Quan la guerra esclata, Pellicer fa el mateix que més d´un centenar d´escalencs, la majoria pescadors: s´allista voluntari a les milícies. "Alguns ho fan per conviccions polítiques, però el gruix principal per la paga de 10 pessetes al dia; l´Escala patia una crisi profunda perquè s´havia prohibit pescar", explica. Pellicer fou destinat a la zona de Colera i Portbou "per controlar la via fèrria i els possibles bombardejos del Canarias".

D´allà, l´escalenc marxa al front. Primer a Terol, després al Segre i, finalment, a l´Ebre. Amb la guerra perduda, s´exilia. Aconsegueix, abans, acomiadar-se de la seva família. S´havia casat jove i tenia una filla, Primavera, rebatejada Pilar. Ja a França comença a escriure les cartes, totes elles metòdicament numerades, en les quals traspua la duresa d´aquell exili, on parla de les penúries que viu, sol. Les missives, la darrera de les quals, curiosament va arribar fa pocs anys signada pel censor alemany, estan escrites seguint un codi que Pellicer es va inventar a partir de pseudònims de veïns escalencs i que Bruguera ha anat desxifrant.

La història de molts republicans

Malgrat que Pellicer va intentar tornar a casa o marxar a Mèxic "no aconseguí els avals ni del capellà, ni de l´alcalde o les autoritats". Vist en perspectiva, tornar "l´hauria salvat perquè, probablement, hauria acabat a la presó i després de complir hauria sortit, com li va passar al meu avi, que també va fer de milicià", diu Bruguera. I és que Pellicer, a banda de ser republicà i catalanista, no fou cap líder polític. Sí, però, una persona molt activa socialment. Bruguera, que ja ha escrit altres llibres sobre la guerra i l´exili, veu clarament la importància d´aquest volum: "és la història d´una persona concreta, però podria ser la de milers de republicans espanyols i catalans; la microhistòria també ajuda a explicar la història en majúscules".