Tot i no haver nascut a Colera, Núria Surribas (1963) se sent filla d´aquesta terra. "Estic empeltada aquí", assegura l'escultora i ceramista. Des de ben petita que hi anava amb els seus pares. De fet, la seva germana hi va néixer, però en fer-ho ella, la mare va preferir tornar a Sant Feliu de Llobregat, d´on era nadiua. La llavor, però, se li va quedar dins i ja amb vint anys i escaig va decidir tornar i construir-se la vida en aquest poble. "Soc molt rural i vaig pensar que, si havia de fer alguna cosa artística, havia de sortir aquí", confessa.
La vena artística de Núria Surribas no va ser pas heretada. Els seus pares venien d´una família de pagès i tot l´art que coneixien era la pròpia natura que els envoltava. En ella, Surribas, de petita, hi deixava perdre la mirada: llargues hores contemplant-la ja fos des de dalt d´un arbre o enlluernant-se mirant "el món al revés dins un bassal d´aigua". Potser per tot plegat va estudiar a la Llotja de Barcelona i, més tard, a l´Escola Massana i amb la Dolors Ros a la Bisbal on "vaig tirar-me a la piscina". Va ser, doncs, el moment en què aquell món tridimensional va esclatar. "M´encantava donar-li sentit a les imatges, a les idees, jugar amb el simbolisme de les coses", reconeix.
"Sé que estic feta per crear i perquè els altres em vinguin a veure o els hi agradi", diu l´artista, que ha anat donant forma, amb una manera molt artesanal de treballar, en aquest món tan seu des del taller de Colera. Des d´aquí han sorgit sèries que l´han corprès com les dedicades a les dones o a l´exili. "Quan la faig, la pareixo perquè l´he pensat i és boníssima, em surt de dins, del que he somiat, m´encanta el que som capaços de treure de dins", diu. Treballa tant el ferro com la ceràmica. Del primer li agrada la capacitat que aconsegueix de generar-li moviment i de la segona, la sensibilitat.
Ara, Surribas inicia un nou projecte professional, i també de vida, instal·lant-se a Molinàs, un veïnat, també a Colera, abandonat. Allí viurà i treballarà i sentirà com passa el temps, lentament. "Soc una persona molt solitària també i necessito aquests aïllaments; m´agrada aquest salvatgisme, pouar aigua del pou i quan la llum de la placa solar s´acabi, cap a dormir". A Molinàs només s´hi han atrevit a viure dones, potser perquè "tenim un esperit molt més creatiu i potent, hem ressorgit amb més força". La duresa d´aquell entorn és, per a ella, l´essència mateixa de la vida.
Aquestes situacions poc confortables són les que cerca. "No concebo la meva artística a ser mundana; com més em collen, més apareix la meva història, són aquestes ments creatives que vibrem amb sensacions personals", es reconeix tot assegurant que mai ha estat fàcil ser així. "Quan veig que ho és, de fàcil, giro el meu camí, allò no és per mi", afirma.
Tanmateix, Surribas assegura que "no em considero artista, només una dona que vol expressar-se". Per tirar endavant amb aquesta voluntat tan íntima, no li importa fer tota mena de treballs "per ser el que vull i construir l´obra que vull, que m´emocioni". Surribas no és una artista que exposi amb regularitat malgrat que sí que col·labora amb projectes com Empordoneses. A poc a poc, la gent la va coneixent i és així com les seves peces es van escampant. La gran part de la seva obra és en mans de particulars, però també té obra pública a Colera i, des de fa pocs dies, a la plaça de la Música del barri de l´Eixample de Figueres, dedicada a la sardana. "M´agrada que la gent vegi les meves obres", diu. Tampoc li costa alliberar-se d´elles. "La pateixes tant i la sents tant que, quan la deixes, et sents satisfeta i ja començo a pensar en altres coses", diu.
