Feia temps que la Fundació Albert Tomàs volia deixar testimoni de tots els esforços bolcats per la conservació del monestir de Santa Maria de Vilabertran. El repte l´ha assumit el doctor en Història Josep Maria Gironella, qui ha resseguit "la feina feta i la desfeta" des dels temps de la desamortització de 1836 fins a l´actualitat, "per un col·lectiu de persones moltes de les quals romandrien a l´anonimat o lluny de la història oficial". Tot plegat ha quedat fixat en el llibre Santa Maria de Vilabertran. La preservació del conjunt monumental, presentat divendres passat davant l´altar de l´església del monestir.
El llibre, que inclou un pròleg del reconegut historiador Antoni Pladevall, autor de l´obra 'Catalunya Romànica', planteja una profunda reflexió sobre el present i futur d´aquest monument, que malgrat "ser tan ric i important resta sense utilitzar, ni amb cap pla de futur definit" així com sense acabar d´arrencar ni de trobar una identitat pròpia. "És patent que no s´acaba de trobar un ús prou satisfactori i coherent al recinte de l´antiga canònica. Pot ser, en part, pel poquíssim interès que ha despertat, en general, el patrimoni en la societat empordanesa i catalana; pot ser també que l´Estat en què es troba avui una part important del conjunt monumental ("el Palau de l´Abat presenta encara un estat deplorable", asseguren) es degui al gran nombre de monuments propers a protegir", exposen. En aquest sentit, es confronta amb la situació que viu el monestir benedictí de Sant Pere de Rodes, totalment consolidat en el seu ús i respecte a les visites que rep. Cal dir que el monestir de Vilabertran fou declarat monument històric-artístic el 1930 i que va passar a titularitat pública a finals del mateix segle.
