Entrevista

Esponellà: 'La filla de la neu' ha estat un exercici de confiança'

La darrera novel·la de Núria Esponellà ha estat un dels llibres més venuts aquest Sant Jordi a Girona

25.04.2016 | 09:52
L´escriptora amb el seu darrer llibre

'La filla de la neu' (Columna) és, segurament, un dels llibres més especials de Núria Esponellà. Escrit mentre vivia immersa en uns moments difícils, el lector es deixa endur per la història d´amor de la Joana i l´Enric, una història profunda i autèntica. Aquest Sant Jordi ha estat un dels llibres més venuts a Girona. Publiquem una entrevista amb l'autora altempordanesa.

A la presentació feta a Figueres, va dir que aquest llibre és especial. Potser perquè conté moltes històries de vida i una part de vostè mateixa?
La protagonista no sóc jo, ni de bon tros, però sí que hi ha moltes coses meves, sobretot el tema de la confiança en la vida, aquest tomb que fa la protagonista apostant per la vida i no per la mort, cosa que té moltes conseqüències. Això significa que en els moments més desesperats has de confiar i no és fàcil. És el que fa la Joana, passi el que passi, és com afavorir que la vida sempre es produeixi, que sigui possible.

Com és la Joana?
Una dona forta que s´enfronta en aquest destí.

Creu, doncs, en el destí?
No crec en res concret, sinó que parlo de les experiències que tinc. La fe és una forma d´experimentació. Per mi el destí existeix, sigui pel que sigui, però la vida té un sentit, un fil i el veus a vegades quan et fas gran, que totes les circumstàncies que he viscut m´han anat portant cap a una finalitat. Això ja t´ho dóna la pròpia manera de ser, que no triem. Tu ets d´una manera, tens un caràcter, unes habilitats i unes intel·ligències i no unes altres, pots millorar molt, però una part la duus heretada i pràcticament no la pots modificar. Només per això tens un destí traçat. No sóc massa rousseauniana, però crec molt en aquest tipus de destí, el qual només podem canviar per la nostra manera de comportar-nos i els nostres pensaments. L´actitud amb la qual encarem la vida, doncs, és vital, podem canviar el destí, però fent grans canvis.

A 'La filla de la neu', hi trobem personatges que evolucionen com en Marçal, el nét de la Joana, que nar­ra la història.
Veiem com va entrant en ell la tendresa de la història que va reconstruint. Volia parlar de com ens anem modificant i canviant. A mi em va agradar aquest personatge perquè prenia aquest punt de vista totalment escèptic i racional, s´ho mira des de fora, només creu el que veu i, per tant, no aprofundeix. Però aquest personatge, que em permetia la part més irònica, va evolucionant i cap al final descobreix la història dels seus avis, la Joana i l´Enric, el que significa l´amor autèntic, que jo per sort puc dic que la tinc i és de les coses que estic més contenta d´haver aconseguit. En Marçal ignora el sentit de la vida, se sent perdut, ha viscut unes circumstàncies de crisis que no ha entès i no ha processat i, de sobte, es troba que ha de reconstruir una història d´amor vertader.

Perquè la relació dels avis és molt especial, com l´Enric sap preservar el món de la Joana, els seus silencis.
Exactament. Tot i ser un home d´una generació on el poder masculí era molt dominant, ells dos són una parella en equilibri, que s´arriba a estimar de debò, i això no té preu, és de les coses més meravelloses de la vida. Vivint en parella, aconseguir una estabilitat sense predominis, uns pactes equilibrats al llarg de tota una vida és molt difícil, perquè vas canviant.

A la novel·la apareixen molts elements sobrenaturals.
M´agraden molt perquè els he viscut. Podem dir que són producte de la creació de la nostra ment. Crec que tots les tenim, aquestes percepcions.

La Joana escriu un diari.
És una manera de reflexionar sobre la pròpia vida i gestionar les emocions, una assignatura pendent de la humanitat. Aquí parlo de constel·lacions familiars, de la segona teoria d´Einstein que diu que les persones som camps energètics que ens podem autocurar... Això era una mica revolucionari i als científics no els va agradar i ho van deixar al calaix.

El procés curatiu de la Joana segueix aquesta via.
És la transformació del foc, ella el treu fora i es purifica per començar una cosa nova. És la nostra pròpia resurrecció, renéixer.

Tot plegat amb el rerefons de la construcció del cremallera de Núria.
Sempre intento explicar una història en un lloc emblemàtic. M´interessa la força dels espais fisicogeogràfics que tenen un pòsit a tots nivells, aprofitar-la i explicar una història que té a veure amb aquestes forces, la fusió dels quatre elements. Núria em va agradar, hi havia reconnectat amb el santuari, amb la munta­nya. Tenim uns Pirineus meravellosos i l´olla de Núria és magnífica. Hi havia la força espiritual del santuari que avui dia ens transcendeix.

Què té de diferent aquest llibre respecte als anteriors?
L´estil amb què està escrit, aquest narrador que va fent les entrevistes i que em permet unes grans el·lipsis, saltar-me tot el que m´interessa. Deixa de ser una història narrada més linealment i passa a ser una història que em permet amagar més coses de les que dic, això li dóna força. M´ho he passat bé, m´he divertit molt, ha estat com volar.

Crec que amb ell ha superat certes pors.
Sí, em feia pànic escriure sense guions. Fer una història del cremallera sense tenir la base documental seria una barbaritat, però això ja ho tenia. El que em va deixar de preocupar eren els guions de dues-centes pàgines que feia. Ha estat un exercici de confiança. Em llenço a escriure i em guio per la intuïció. Al final, és un fluir, et va portant la història i hi vas quedant a dins, imbuït de tot això que el narrador ha anat relligant

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Les nostres subscripcions, s'assaboreixen
Enllaços recomanats: Premis cinema