Justament avui, 13 de febrer de 2012, es compleixen 50 anys de la mort de l'escriptor, poeta i filòsof Francesc Pujols, nascut a Barcelona el 1882 i finat a Martorell (Torre de les Hores) el 1962, a causa d'una tuberculosi. Des de llavors, les busques dels rellotges han donat milers de voltes i, malgrat l'injust oblit sofert, el llegat d'aquest gran tertulià, humorista excepcional, pensador anticonvencional i, sobretot, home d'es?perit profund, segueix sent vigent, convuls, constitutiu i irrenunciable. Pujols va exercir una gran influència en Josep Pla i en Salvador Dalí, que li va dedicar el monument que presideix l'entrada al Teatre-Museu de Figueres. Dalí va arribar a afirmar que Pujols "era, és i serà l'emperador Trajà de la filosofia". "Pujols és l'arquetipus de català, avui encarnat per mi gràcies a Gala", va declarar en una altra ocasió el pintor figuerenc, que el 1960 també va dedicar al pensador el el quadre Cel Hiparxiològic, i el 1974 va publicar el llibre Pujols per Dalí, sobre les seves nombroses converses amb Pujols.
La gran majoria de l'opinió pública d'aquest país ha menystingut Pujols per les seves extravagàncies, i la branca intel·lectual més purista i academicista ha reduït la seva figura a quelcom anecdòtic, guillat i estrafolari. Tanmateix, amb l'entrada del segle XXI, des de diversos àmbits de la cultura catalana s'ha començat a vindicar l'herència del pensament pujolsià, que mai no ha deixat de tenir adeptes.
El també extraviat escriptor Artur Bladé i Desumvila és l'autor de la biografia Francesc Pujols per ell mateix (1967), en la qual diu que "Pujols volgué donar al món la filosofia definitiva". Però què va donar, exactament, Pujols al món?
Tot pagat per als catalans
En primer lloc, un curiós i innovador pensament, reflectit en la seva obra cabdal Concepte General de la Ciència Catalana (1918), que pretén provar l'existència d'un corrent filosòfic genuïnament català des de Ramon Llull (que defineix com "el primer messies de la ciència universal"), i continuat per Ramon Sibiuda. Pujols llança la seva memorable profecia segons la qual els catalans són éssers d'excepció pel fet de ser fills de la terra de la veritat: "dels catalans se'n dirà els compatriotes de la veritat (...) quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que Catalunya es vegi reina i senyora del món". En la mateixa línia, va arribar a pronosticar que "perquè seran catalans, totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades (...) i els oferiran l'hotel, el més preuat regal que se li pugui fer a un català quan viatja. Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari".
Pujols enfoca la seva mirada filosòfica cap a la Mediterrània, que considera principal element civilitzador de la Terra: "Únicament la civilització mediterrània ha tingut el privilegi d'arribar al classicisme, és a dir, a produir models eterns en el camp de l'estètica i de l'ètica, mentre es prepara per donar-los en el camp de la dialèctica". Sota aquests preceptes, en les seves successives publicacions Pujols funda, basteix i aixeca un nou sistema de pensament propi anomenat Hiparxiologia i més tard Pantologia o Ciència del Tot.
El seu segon gran projecte és la creació d'una nova religió. Francesc Pujols es basa en la ciència i en la seva famosa escala de la vida per reivindicar el retorn al sentit de la realitat. El filòsof prova de demostrar que no es pot voler convertir la moral en una religió, o al revés, i postula la necessitat de no involucrar-les: "La religió al cel, la moral a la terra".
L'estiu de 1930, a la Torre de les Hores, Pujols va explicar les seves teories filosòfiques a Josep Pla, que les va recollir a Manual d'hiparxiologia. El sistema de Francesc Pujols, publicat el 1931. Pla diria sobre el pensador que "fou un home únic, excepcional, fabulós (...) tingué, sense fer el mínim esforç, capacitats expressives úniques, possibilitats col·loquials enormes, disposicions per a la descripció que potser ningú del seu temps no tinguéÉ". Altres obres de Pujols són Història de l'hegemonia catalana en la política espanyola (1926) i La visió artística i religiosa d'en Gaudí (1927).
L'any 1939 es va exiliar a Prada, on va ser acollit per Pau Casals, i després a Montpeller. El 1942, de re?torn a Catalunya, va ser empreso?nat a la Model un temps. Després, va escriure per a diverses pu?blicacions, com ara Destino.
Un home polifacètic
Com a mostra del seu caràcter polifacètic, sobre ell es va escriure que "Pujols llegeix en català, castellà, italià, francès i, a banda d'una sòlida formació en la cultura catalana (tant dels clàssics com dels seus contemporanis), l'interessen els clàssics i té en compte els avenços en física, zoologia, biologia i psicologia. Així mateix, llegeix obres importants de la literatura, com El Paradís perdut de Milton i gairebé totes les obres de Shakespeare, s'interessa per la història de les religions i s'acosta a Nietzsche. Entre els primers llibres de la seva biblioteca destaquen els de psicologia, de microbiologia, de moral, de sant Tomàs i la bellesa i de música clàssica".
Pompeu Fabra ho va resumir: "Pujols té una intel·ligència privilegiada i singular, tant, que de vegades la seva capacitat de pensar el porta a sobrepassar la mesura. El seu talent, com l'art barroc i com abans s' havia dit de la natura, odia el buit. Això pot arribar a fer por, però també a encisar i a produir una mena de frisança metafísica".
