ls atemptats per atropellament o apunyalament no es van inventar ni a Niça ni a Londres. El seu origen es troba a Jerusalem i la Cisjordània ocupada, on el Mur i la intensa pressió israeliana van avivar la imaginació dels palestins ja fa diversos anys. Des de llavors, l'envestida motoritzada i l'apunyalament s'han convertit en una nota quotidiana dels pitjors malsons israelians.

No obstant això, l'èxit mundial d'aquestes noves tàctiques ha arribat de la mà de l'Estat Islàmic, el grup gihadista reforçat per la guerra civil siriana que va saltar a la fama amb la seva ofensiva llampec de la primavera-estiu de 2014 a l'Iraq. El també anomenat ISIS (per les seves sigles en anglès) ja havia fet un pas més respecte a l'Al-Qaeda de l'11-S quan, a finals de juny de 2014, va proclamar un «califat» als territoris que dominava a Síria i l'Iraq. Del terrorisme de Bin Laden, concebut com a tàctica de fustigació a occident i a l' «establishment» islàmic, es va passar a la constitució d'un rudiment d'Estat que va fascinar joves islamistes a les quatre cantonades del planeta.

Després de més de tres anys de revessos militars, la potència de l' ISIS a Síria i l'Iraq s'ha afeblit de manera considerable. Però, en paral·lel, la seva exportació de noves formes de terrorisme a occident, i en particular a Europa, s'ha convertit en un èxit sense precedents en la història de les agressions de l'islamisme radical. Fins al punt que la xenofòbia i la islamofòbia, i amb aquestes la revitalització de l'extrema dreta, ocupen un lloc rellevant al debat polític occidental i estan en bona part darrere de decisions democràtiques com el Brexit o l'elecció de Donald Trump com a president d'Estats Units.

L'onada de sang que l'ISIS ha fet vessar sobre occident presenta almenys tres modalitats bàsiques d'actuació. En primer lloc, els atemptats clàssics, que requereixen una forta preparació logística. El millor exemple són els de París de novembre de 2015. En segon lloc, els atropellaments i apunyalaments, que poden ser perpetrats sense grans dificultats per «llops solitaris» amb resultats, a vegades, espectaculars. Pensi's que a París, amb un desplegament enorme de mitjans, van caure 130 persones i van ser ferides 350, mentre que a Niça, amb el simple lloguer d'un camió de 19 tones, es va segar la vida a 85 i se'n van ferir 300.

L'estrena d'aquesta segona modalitat es ve situant en aquesta fatídica nit del 14 de juliol de 2016 a Niça, encara que es poden rastrejar antecedents a Dijon (Borgonya), on el 21 de desembre de 2014, mes i mig després de la massacre del Bataclan parisenc, un magrebí va atropellar al crit d' «Al·là és gran» una multitud i va ferir tretze persones.

En tercer lloc, i aquest és, sense dubte, al costat de l'alteració de l'agenda política occidental, l'èxit de més importància de l'ISIS, es poden distingir els atemptats «bola de neu», modalitat a la qual responen no pocs dels perpetrats en aquest últim any. Recordi's el del club d'homosexuals d'Orlando (juny de 2016, 50 morts), comès per un client ressentit que es va declarar gihadista a l'últim moment. O, per utilitzar l'exemple més recent, el del suïcida frustrat que dilluns passat va matar a la perifèria de París una nena i va ferir tretze persones més.

Atropellaments i apunyalaments gihadistes han assenyalat tota una legió de desesperats la via per saciar la seva desesperació amb publicitat garantida. Curiosament, el fet que les autoritats els descartin com a terroristes i els assenyalin immediatament com a «desequilibrats» atorga una dubtosa càrrega de seny als gihadistes. Aquesta modalitat «bola de neu» té el seu primer acte registrat en l'atropellament que, l'endemà de l'atemptat de Dijon, va perpetrar en un mercat ambulant nadalenc de la francesa Nantes un alcohòlic que va matar una persona i en va ferir dotze.

L'atropellament de les Rambles, amb pròleg a l'explosió d'Alcanar i epíleg en les morts de Cambrils, és, després de l'11-M, la segona pitjor urpada assestada a Espanya pel gihadisme. Les seves diferències aparents amb els atemptats d'Atocha reflecteixen bé l'evolució de les formes d'operar del gihadisme entre 2004 i 2017, però, malgrat les seves dissimilituds, tots dos comparteixen rellevants característiques en relació amb el mode operatiu i l'autoria.

En primer lloc, fins a on deixen entreveure les recerques policials, la massacre de Barcelona estava planificada com un atemptat convencional, destinat a ser perpetrat amb bombes, com l'11-M. No obstant això, l'explosió de la casa d'Alcanar hauria obligat els terroristes a canviar els seus plans sobre la marxa i, acollir-se al segon tipus, optar per l'atropellament.

Així doncs, ens trobem davant un pla clàssic, que, després d'una greu contrarietat, en lloc de ser ajornat com s'hauria fet fa anys, se substitueix sobre la marxa pel nou mètode, senzill, modern i d'eficàcia provada. La intenció original explicaria la presència a Vic i Cambrils de dues altres furgonetes, vehicles amb un paper molt més clar en un atemptat amb cotxe-bomba que en un per atropellament, en el qual el conductor sol ser abatut o capturat immediatament, per la qual cosa no necessita cotxes de fugida i, molt menys, una aparatosa furgoneta.

En segon lloc, el contingut del comunicat en el qual l'ISIS reivindica la matança presenta algunes característiques que deixen entreveure que l'atemptat no respon a una ordre directa del grup gihadista. Així, es qualifica als seus autors de «soldats de l'ISIS» que responen «al crit contra els Estats de la coalició». Aquest crit, llançat temps enrere pel líder de l'Estat Islàmic i renovat de tant en tant pels seus acòlits, és el mateix que es va invocar en l'atemptat de maig a Manchester. Es tracta d'una apel·lació general, destinada a xarxes gihadistes i a llops solitaris, que Al Baghdadi va emetre quan les derrotes militars de l'ISIS van començar a ser alarmants. A més, i com a Manchester, la reivindicació conté algunes imprecisions -no és la menor celebrar l'autoria de Driss Oukabir, que estava a Ripoll- i, el més important, la fa l'agència Amaq, la font que utilitza l'ISIS per atribuir-se el que més amunt hem qualificat d'atemptats del segon tipus. Els de el primer tipus són directament reclamats per la cúpula del grup.

Ara bé, la matança de les Rambles no ha estat executada per un llop solitari, sinó, pel que sembla, per una o dues cèl·lules islamistes compostes per fins a dotze persones. Tot fa pensar que no es tracta d'una cèl·lula del mateix ISIS, igual que l'11-M no va ser executat per una cèl·lula d'Al-Qaeda. Potser, entre altres coses, perquè no hi ha aquest tipus d'agrupacions a Espanya.

En efecte, el més probable és que la responsabilitat de l'atemptat calgui atribuir-la als voluntarisme del dens teixit islamista radical present a Catalunya des de fa gairebé tres dècades, nodrit per la forta immigració magrebina rebuda per aquesta comunitat a partir dels anys noranta. Serveixi com a exemple de la seva puixança que des de l'any 2012 hi ha hagut a Catalunya 30 operacions policials contra aquest entramat, amb 62 detencions. Set de les batudes, amb onze detencions, s'han fet aquest any. De manera, que, lligant caps i mirant els fets de prop, tot indica a fi de comptes que la massacre barcelonina no seria sinó el primer atac modern d'una xarxa que és ja més que veterana.