Guspira

ensorrats, sense debats ni cap au fènix

12.06.2016 | 06:30
ensorrats, sense debats ni cap au fènix

Els grans drames poden ser transformats en oportunitats de millora. No és el nostre cas, tant pel que fa al desastre català com l'espanyol. Ambdós són greus i profunds, molt més del que permeten intuir les poques anàlisis existents, que, a més, estan tapades per cridòries. Passaran les eleccions i el cafarnaüm o els guirigalls catalans i espanyols continuaran més o menys intocables. Somniem, que és gratis, i pensem en què es podria fer i ara no es vol ni pensar.
En primer terme, s'ha d'exposar que per la via de la reflexió serena hauríem d'intentar aclarir-nos. En sentit contrari ( a sensu contrario diuen els llepafils) dominen el cretinisme i la superficialitat, televisives que impedeixen arribar a saber on estem. El debat públic no va ni en rodes. Tot aquell que tingui el privilegi de poder veure per satèl·lit televisions alienes ho pot constatar en segons.
Més que mai abans hi ha damunt la taula temes que haurien de servir per, a la vegada, enlairar i aprofundir les reflexions. A Catalunya hi ha hagut la desaparició del catalanisme burgès, integrador i possibilista, nascut a meitat del segle XIX, amb la Renaixença, així com una prova empírica mostrant que hem passat d'un radicalisme a un altre: de l' independentista al comunista, passant per la corrupció pujolista.
Ha estat un repugnant joc de criatures. En efecte, en pocs anys hem vist com l'esposa de Pujol condemnava com "una malaltia" l'homosexualitat i un director del teatre de la Generalitat era cessat per haver mostrar un preservatiu en l'obra Els Beatles contra els Rolling Stones a preconitzar els fills dits tribals i instaurar la menstruació en el debat públic, en pàgines d'informació política.
Els radicalismes, inicialment d'arrel carlina, han evolucionat cap a ordres ben diferents, sempre en un marc de justa indiferència general. Per on agafar tant d'enrenou? Per enlloc, naturalment. La majoria "passa".
Hi ha confusions polítiques i sobretot megapolítiques, per què van més enllà de la política. En el món democràtic també passa, però en general menys, i s'intenten integrar-ho en un Weltanschauung (visió del món) comprensiva i sempre oberta. Aquí ni se sap què és això. Hi ha un poti-poti primitiu i, per tant, a l'abast dels més agosarats, amanit de trencadissa per la trencadissa, per contradictòries que siguin aquestes.
Per no semblar abstracte, pregunto ¿per quins set sous el petit bocí que queda de CDC gosa ara destacar, com a dada favorable, que Barcelona en Comú digui defensar l'incomprensible i jurídicament inexistent enlloc "dret a decidir"? Com es pot ignorar que arreu el comunisme sempre ha estat contra tota diversitat, amagada sota fal·laces i cíniques invocacions al dret a l'autodeterminació? Com es pot ser tan ruc?
En el curt termini, les eleccions espanyoles i les previsibles catalanes semblen ser el més determinant. Però, per on agafar-ho després anys de menjar el coco a tothom amb debats sense cap ni peus, un mon acadèmic ofegat per falta de mitjans per sobreviure sense haver de pidolar contrapartides servils, uns grans mitjans de comunicació nefastos que ja he descrit prou vegades i un món cultural que només sospira per anar sobrevivint de Sant Jordi a Sant Jordi amb només literatura d'evasió, evitant l'exposició real i oberta d'un món canviant.
Arribarem a les eleccions desconcertats i, ai las, amb moltes possibilitats de no haver copsat que no és tolerable ignorar que el comunisme, a més l'involutiu, va ser un des dels dos grans totalitarismes de la història de la humanitat, com acredita el segle XX.
Per exposar una altra dada òbvia, que exposaré segurament dimarts. Com haurem arribat a les eleccions sense que s'hagin plantejat resolucions serioses sobre la sanitat pública, quan aquesta està palesament destrossada, amb una desestructuració que clama al cel.
La visió optimista genèrica hauria de ser que estem tan ensorrats que necessàriament haurem de donar un cop de cop resolutori. Ara bé, no és ni serà així. Pel que fa al dia d'avui hi estem lluny. És tristíssim que la mítica au Fènix no ressorgeixi de les seves pròpies cendres. Tenim cendres a dojo però cap au Fènix.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema