Dijous de la setmana passada, vaig destacar que a l'endemà de la de l' acord del 13 de juliol entre el que havia estat CDC i ERC, va acabar un paradigma respecte al que va ser un cert combat contra la voluntat oficial de destrucció de la sanitat pública catalana. Aquesta voluntat va guanyar.

El cop mortal va ser la privatització de la meitat de l'activitat mèdica de l' Hospital Clínic de Barcelona acordada a les 24 hores. Renoi, quin lligam: èxit independentista i clatellada monumental a la sanitat pública. La relació de causa i efecte es òbvia. Es produí tot just acabat el teatre que va fer ERC en sanitat i que alguns babaus es van voler empassar.

Ja veurem què faran d'aquí al 3 d'agost, en que, per llei, hauran de deixar d'introduir destroces. Ara, al bell mig de la calor estiuenca, poden intentar fer més maldats que en mesos, algunes poden ser subtils.

El període consistent en una certa exposició pública d' aquell problema va començar el 25 d'octubre del 2011 amb meu un article en aquest diari titulat «La sanitat catalana privatitzada furtivament». Durant prop de quatre anys vaig escriure, tant com vaig poder, sobre el que la Generalitat feia per liquidar del que fins llavors havia estat un dret i ara ja no ho és. Quan el conseller Ruiz va gosar dir públicament, en un rar atac de sinceritat, que «la salut és un bé, no pas un dret» mostrava la política real del seu govern. Hi ha estat fidel, de cap a peus i, per ara, ha guanyat. Semblava increïble, sobretot a molts polítics que així justificaven la seva inacció.

En tot cas, aquell període va acabar el passat dia 14, a l'endemà de la signatura de l'acord electoral d' ERC i el que ha esdevingut CDC. Han guanyat els destructors i en especial els que formem part d'una petitíssima élite coneguda pel "sector de negocis sanitaris de CDC". Les forces polítiques dignes han estat molt tèbies en aquest tema, per dir-ho florentinament. No he sabut ni apreciat esforços per entendre gaire res.

En sentir a Boi Ruiz, molts polítics cregueren que amb pallassades i estirabots no arribaria enlloc. No van entrar a considerar a dos personatges dissortadament més llestos i igualment disposats a tot. Va ser Josep Prat Domènec i és Jaume Aubia. D'ambdós en vaig destapar el seu paper cabdal i temible. No em vaig equivocar.

Són els pares del que per a ells és una victòria i que jo veig com una gran derrota, contra l'equitat, la qualitat de vida, el propi dret a la vida, el progrés, la cohesió social i tot el que es vulgui. Ja es veu i cada dia es veurà més. O és que en el 2012 no hi va haver a Catalunya un insòlit augment de la mortalitat del 5,3 per cent, que només jo he exposat?

Potser seria bo que la desfeta fes reflexionar. Però ni ho ensumo. Tota la política està encarcarada i l' antipolítica pot ser pitjor. Ara tot va de qui guanyarà el 27-S. Pensant en termes de «realpolitik» només hi havia la possibilitat de que, com alternativa, guanyés la franquícia de Podemos. Atès que el problema més greu de Catalunya és l'anada multiforme vers la radicalització, iniciada des de la Generalitat, aquesta candidatura d'extrema esquerra sempre ha implicat greus problemes i greus perills. S'han donat dos anades vers els extrems. És el contrari del que hagués desitjat.

Què hi farem? Churchill també va haver d'ajudar a Stalin. S'ha d'obrar en funció de cadascuna de les peces que hi hagi en el teler i la peça independentista és molt greu. Ho és no solament per les llibertats i els drets ( com les de informació i el de la salut) sinó també perquè tenen una vocació totalitzant: s'ho volen cruspir tot. Que ningú en dubti. Són organicistes, gens tolerants respecte a les llibertats individuals.

Inicialment, vaig creure impossible una majoria independentista el 27-S. Però ara ja no ho sé, atès que escollir com a cap de llista a Arcadi Oliveras fa riure i, per descomptat, por. Algú s'imagina un debat entre ell i Romeva? Qui voldrà menjar-se més persones que no som comunistes? Per empitjorant-ho, em diu seriosament un amic,encara podrien arribar a triar algú més de trencadissa que Oliveras. Això és possible? Hem perdut l'enteniment i tardarem molt a recuperar-lo.