la guspira

UNA DESTRUCCIÓ CÍNICA I DELIBERADA

22.09.2013 | 06:30
UNA DESTRUCCIÓ CÍNICA I DELIBERADA
UNA DESTRUCCIÓ CÍNICA I DELIBERADA

Sense dubte, no va ser sense voler-ho que fills de Jordi Pujol varen acumular una fortuna estimada en sis-cents milions d'euros, segons afirmà públicament el llavors secretari general del principal sindicat de la policia. Sherlock Holmes diria que "és elemental, doctor Watson".
Ara, el desgavell, la crisi, el desor?dre, la violència i la divisió que caracteritzen Catalunya tampoc poden haver sorgit per atzar. Dotzenes de vegades he argumentat que sense la voluntat expressa i constant d'Artur Mas això resultava impossible. Ho ha fet i ho continuarà fent per mantenir-se el màxim de temps en el poder. Sense la seva demagògia apareixeria el seu balanç real, que no hi ha per on salvar-lo.
La cosa ha durat massa i durarà més, malgrat que el fracàs final sigui del tot indubtable. La seva duració no seria possible si els que hi estan en contra poguessin tenir una dècima part de la força mediàtica i dels diners per comprar voluntats de què disposa l'independentisme.
Malgrat la immoralitat i el dany causat al conjunt de la societat, els que voldrien deturar-ho no arriben a poder articular una resistència conjunt i eficaç. Des de la política racional, ni tan sols s'ha creat un discurs coherent en contra de la destrucció de la sanitat pública, cosa que costa de creure. Recordem, per posar un exemple insòlit, que el sinistre imputat Josep Prat va passar per una comissió parlamentària de pretesa investigació en sanitat sense rebre ni una esgarrapada. Ho vaig estar veient i no m'ho creia. Tampoc m'ho podia creure respecte a altres personatges comparables a Prat, malgrat que tot resultava evident.
Fa ben poc, hi ha hagut la filigrana de la trobada secreta entre Mas i Rajoy. Hi va haver una certa i breu esperança que la bogeria acabés. Aviat es va veure que tot continuaria igual, que la bogeria de la provocació i la demagògia continuaria igual o s'incrementaria. Tampoc no és cap atzar, atès que Mas no vol la independència sinó continuar amb la conflictivitat, com a únic mitjà que té per durar fins al 2016. Estem en allò de la "puta i la ramoneta", si bé a un nivell molt més lesiu del que ho va ser amb Jordi Pujol, fills exceptuats.
Una peça clau d'aquesta maldat utilitària és la injúria permanent contra els que no siguin independentistes. Com que no poden dibuixar un Cel, CDC construeix un Infern molt delirant i, per a ells, utilitari. Curiosament, ni aquesta maldat còsmica ha portat els de la trinxera antiindependentista a dir "s'ha acabat el bròquil: si voleu guerra, la tindreu". En comptes d'això es cau sovint en el "buonismo", que diuen els italians, confiant que Mas optarà per la calma. És un error. No vol ni pot fer-ho. Seria com un ciclista que deixés de pedalar, cauria.
Ara el "buonismo" de les víctimes de l'independentisme -que de fet som tots els catalans- creu que dimecres, en el debat parlamentari de política general Mas dirà alguna cosa nova. Personalment no ho crec. Un cop més mantindrà o augmentarà el deso?ri, la utilització de cabòries per tapar maldats i sobretot incrementar la confusió, cosa que sembla impossible. Però ho farà. És el seu únic fons de comerç, com pot constatar qui analitzi els fets.
En haver sabut situar la confrontació a un nivell esotèric, cínic i de cap rigor intel·lectual, entenc que als esverats opositors els hi costi argumentar res. Fa una mica de fàstic i produeix encara més vergonya caure tan baix. En canvi, caldria argumentar a partir d'altres fronts, perquè existeixen i són espectaculars. Caldria fer-ho amb un cert grau d'autocrítica, atès que Mas s'ha aprofitat d'un estat de coses mal construït des de la Transició. Sense això no s'hagués pogut crear el desastre actual.
Ara bé, qui és el primer que gosa trencar amb el maleït cofoisme que tant ha alimentat tothom? Tanmateix, caldrà fer-ho un dia o un altre. Però resulta extremadament difícil articular-ho amb la demagògia instal·lada a Plaça de Sant Jaume. Un dia, resultarà imprescindible. Llavors serà el moment de la veritat i sobretot el de la vacunació col·lectiva contra un mal que, acompanyat de grotescos cants de victòria, segurament està destruint del tot a Catalunya, com el peronisme va destrossar la rica i avui podrida Argentina.

Enllaços recomanats: Premis cinema