La setmana entrant es compliran els cent dies de la segona presa de possessió d'Artur Mas com a president de la Generalitat. Ho compto, ho escric, ho llegeixo i no m'ho crec. Ha de fer més, em dic.

El costum de prendre aquest període com un punt de primera valoració va començar amb el prresident Franklin D. Roosevelt. En va tenir prou amb aquell termini per a fer aprovar la legislació bàsica del "New Deal" (Nova Entesa) amb la qual va fer sortir el seu país de la recessió creada pel crac del 1929.

La primera conclusió que cal treure'n és que Artur Mas no és un altre Roosevelt, sinó més aviat la seva antítesi. Ni un nou Kennedy, ni un Obama, presidents que van superar bé els seus primers cent dies.

Parlant amb amics, exposo la realitat del calendari. Tots reaccionen dient que ha de fer més temps que Mas inicià el seu segon mandat. En dedueixo que n'estan farts, cosa que després em confirmen. És lògic, deu minuts després de tenir mal de cap sembla que el pateixis fa anys, mentre que si estàs prenent el sol a la platja et pots cremar, en creure que el plaer dura fa només cinc minuts.

Què no ha fet malament Mas? Els pocs que el recolzen només poden respondre amb fum i cabòries. Mai cap altre president ens ha fet tant de mal i gens de bé. Un dels meus amics em diu "Mas ha obrat amb una mala fe que ha construït sobre la ignorància".

Ha fet tots els papers de l'auca, mentre ha evitat admetre que el 25-N es va equivocar. Havia de reconèixer que va perdre les seves eleccions plebiscitàries i moderar-se. Optà pel contrari i encara no vol rectificar, oblidant que els seus errors són tan greus que requereixen una penitència pública. Homes forts, dignes i valents n'han estat capaços. Però Mas és d'una altra mena.

Està cantat que Mas no pot continuar. El canvi de rumb no pot ser light, de per riure. Hem de poder tornar a ser un país realista, amb possibilitats i voluntat de treballar pacíficament, creient en el nostre propi esforç i no pas en cap inexistent "repartidora" estatista, com ha pretès ser la Generalitat clientelar de Mas. Mai ni enlloc no s'afaita gratis, ni les retòriques messiàniques fabriquen pa.

Mas ha volgut deliberadament destruir una actitud davant la vida que havia caracteritzat als catalans, com el tocar de peus a terra i tenir una bona dosi d'ironia escèptica respecte al que els poders públics deien -i no feien- que ens donarien. Fou un sentiment sorgit entre els menestrals i en tota la petita burgesia.

Després va ser enfortit per ?l'anarcosindicalisme amb el seu principi d'"acció directa" consistent en la negociació sense mitjancers entre patrons i obrers, no pas en posar bombes. Ho encarnà un gran bisbalenc, Martí Barrera Maresme. Fou obrer fideuer, després petit empresari i finalment un bon conseller de la Generalitat republicana, així com pare d'Heribert Barrera, que l'admirava amb passió.

S'han acabat els temps dels cataplasmes o dels pedaços. Cal girar la truita. La borratxera politiquera i demagògica de Mas s'ha de liquidar, arrasar, enterrar. Tothom pot pensar, difondre i desitjar el que vulgui, així com gaudir de drets per fer-ho. Però això no es pot fer en detriment de necessitats bàsiques que Mas menystingut.

En el que alguns anomenen el "tercer sector", el dels nostres connacionals que realment necessiten ajut, hi ha unes tres-centes mil persones que no poden superar el dia a dia, el menjar, el vestir-se, l'acompanyament de familiars desvalguts ben de veritat.

Hi ha els centenars de milers d'aturats. Farmacèutics que han arribat a pagar amb els seus estalvis la compra de medicaments que ara la Generalitat no els paga. Amb tota seriositat, haig de dir que hi ha grans empreses del món financer que estan articulant la seva fugida de Catalunya, com ho han fet més licenciats universitaris que mai en el passat. Voten amb els peus, fugen de l'esvaït i sempre canviant paradís promès pel fals profeta Mas.

Aquest tampoc és Churchill, el que digué que "no hi ha més elevada inversió per a qualsevol comunitat que donar llet als nens". Com a contrapunt, a Catalunya tenim, en el geogràficament complicat Pallars, la supressió del transport escolar, per falta de pagament per part de la Generalitat. Tot això no hi ha cabòria que ho aguanti, ni hi hauria d'haver mal que pogués durar cent terribles dies més.