Veterinària, amant del ball, urbanita i gurmet: Sandra va desaparèixer a Barcelona el dia després de Nadal

Van anar a comissària la mateixa nit de la seva desaparició. "Es van cometre alguns errors", apunten des del seu entorn. "El seu telèfon es va mirar dues setmanes més tard, els seus moviments bancaris també...". Es va batre dos dies més tard. Escassos dies després d'iniciar-se, la cerca es va parar. Els Mossos d'Esquadra va apuntar al suïcidi com a causa de la desaparició. Els seus amics, el seu "nucli dur", com es definien sempre ells, discrepa: "Sandra no volia desaparèixer". Mireia i Carles -al costat de Sandra, una altra amiga que es diu igual- conformen el citat nucli. Team indissoluble, família triada. Els dos primers retrocedeixen al costat de CAS OBERT, portal d'investigació de Prensa Ibérica, grup editorial al qual pertany Diari de Girona, a aquests dies, a aquesta cerca. Al fatídic moment en què Sandra va deixar de ser-hi.

L'última conversa

"Recordo", apunta Carles, "que la vaig trucar el dia 24 i no em va contestar. Li vaig enviar un missatge: 'Estem fent les maletes, marxem a Vilassar. Parlem...' Em va contestar. Encara tinc els missatges guardats". Res sonava a comiat. Va teclejar, "parlem", dos dies abans de desaparèixer.

Mireia retrocedeix també, "aquests dies estàvem tots amb la família, celebrant Nadal, Sant Esteve…". Enrenou i menjars en excés, un any més. "Sempre fèiem el menjar d'amics. Aquest, amb la covid, no es va poder fer. Però estàvem en contacte continu. També havia quedat amb ella quan passessin els dies de festa." De nou, plans post desaparició. Res indicava que Sandra Culi volgués desaparèixer.

L'alerta, per a tots dos, va saltar el dia 27: "No hi ha la Sandra, no la trobem, em va dir plorant en Jordi, la seva parella", recorda en Carles. Aquest va cridar a la Mireia. Van activar a la Sandra, l'altra amiga, també. "Quan me'n vaig assabentar", es fa mal encara Mireia, "em va caure tot com aigua freda de cop". Ningú s'ho podia creure.

Sandra després del menjar al costat de la seva sogra, al costat de Jordi (el seu marit), a Vilassar de Mar, va sortir a fer una passejada, com havia fet molts dies abans. Les hores passaven i no tornava. Els agents els van demanar calma, que deixessin passar una mica de temps, 24 hores.

"No va haver-hi disputa familiar ni cap incident", apuntaria l'agent

Al matí es va fer oficial: "dona, complexió prima (fa 1,68 metres d'alçada, pesa uns 50 quilos), cabells rossos, llargs i llisos. Va sortir de casa a les cinc de la tarda", va teclejar un agent en activar la denúncia. "En el moment de la desaparició vestia pantalons, anorac, bufanda i sabatilles de color negre. Portava una motxilla de color verd fluorescent".

El cotxe seguia aparcat en el mateix lloc, les claus no se les va emportar. Van confirmar que no estava a casa seva (Barcelona), ni en cap de les altres tres de la seva propietat (Terrassa i Manresa). "No va haver-hi disputa familiar ni cap incident", apuntaria l'agent. La Sandra va sortir sola aquell dia simplement perquè en Jordi, malalt, no podia caminar. No portava el telèfon al damunt, "ella és despistada amb el telèfon, que no el portés no és una cosa que ens sorprengui...", recorda la Mireia. Van arrencar les batudes. Va arrencar la recerca.

Les càmeres: la Sandra camina cap al mar

En qüestió d'hores, centenars de voluntaris van respondre a la crida d'auxili. "Es va crear un comitè d'emergència", recorden. Es va demanar ajuda per les xarxes socials. Un autèntic batalló compost per centenars de persones -molts ni coneixien a Sandra- va sortir a buscar-la. "En Carles va estar en el terreny, batent. Jo no podia, perquè em feia por trobar-la en segons quin estat. Em faria mal, així que vaig pensar que seria més útil darrere del telèfon i coordinant a la gent, al costat de la Sandra, la nostra altra amiga, i en Dani, una persona que, de manera desinteressada, ho coordinava tot".

Mapa en mà, van distribuir el poble de Vilassar en quadrícules. Van rastrejar pam a pam, tant al poble (especialment al front marítim, on solia passejar) com en els entorns del municipi. Buscaven i cridaven el seu nom. No hi havia ni rastre de la Sandra.

Els Mossos d'Esquadra van revisar les càmeres. Només van aconseguir veure-la en les primeres, les que la capten sortint de casa. "Si se segueix la ruta que ella feia sempre, hauria de passar per un pas subterrani. Aquestes càmeres no funcionaven, casualitat", lamenten els seus amics. "I després, les càmeres del Club Nàutic, que serien les següents, ja no la capten. És a dir que només sabem que va sortir de casa de la seva sogra a les 17.00 h de la tarda. No hi ha més". Es van mirar les càmeres de l'estació amb resultat negatiu. La Sandra no havia pujat a cap tren.

Un crit a la muntanya

Durant dies es batia el poble, el mar. La recerca no avançava. La família de la Sandra, el seu marit, potser superat per la situació, va posar data de finalització a les cerques: La Nit de Cap d'Any, no s'estendria més. "Llavors, havíem de mirar la muntanya. No s'havia batut", recorda Mireia. A contrarellotge es va donar un gir a la cerca. "Es va batre una zona, la Pedrera. Pensem: si algú l'ha agafat, l'hi ha fet alguna cosa allà... És més fàcil desfer-se d'ella allà, o que la deixin aquí tirada, malferida, que en un carrer, no?".

En aquesta batuda es va sentir un crit. Un grup de voluntaris va afirmar que es va sentir la veu esquinçadora d'una dona en una pedrera. Van dir que va sonar en forma de resposta quan van cridar el nom de Sandra. "Jo era allà", recorda en Carles. "No sé si era un crit ja, o un animal... no ho sé. Potser hi havia moltes ganes de trobar-la i el soroll es va associar a ella. No ho sé...". La Sandra havia desaparegut quatre dies enrere.

Al punt, una zona freqüentada per senderistes que es troba a uns 9 quilòmetres -unes dues hores caminant des de l'edifici del qual havia sortit la dona- van arribar 12 dotacions de bombers. "Va ser l'única batuda ajudada per agents i personal expert, la resta van ser voluntaris". S'hi van sumar gossos ensinistrats en la cerca de persones. No van tornar a sentir més veus. Van abandonar sense més.

"No busqueu més"

El Nadal va arribar al seu final. El 8 o 9 de gener, en Carles va tornar a rebre una trucada, letal: "No fa falta que continuem buscant a la Sandra. S'ha suïcidat". Era en Jordi, el seu marit. Era la hipòtesi policial. Passades dues setmanes des de la seva desaparició, els Mossos havien accedit al seu mòbil. "Un telèfon que passava de mà en mà, es va usar en la cerca de Sandra, podria haver-lo agafat qualsevol. Va ser lliurat dues setmanes després". En el mòbil, segons apuntava en Jordi, els agents havien trobat que la dona hauria buscat com posar fi a la seva vida.

"Impossible", apunta la Mireia. "No ens ho podem creure". S'aferra a mil raons per a fer fort el seu argument: la seva força, la seva energia. Els seus plans. "Tenia planificat un viatge de feina", recorda. "S'acaba de comprar un cotxe, feia escassos mesos. No són comportaments de voler-ho deixar, de sobte, tot enrere".

S'aferra també a la meteorologia. A qüestions físiques. "El dia 26, el mar estava en calma. Alguns voluntaris van donar fotos del passeig marítim, d'ells, que havien estat aquí. Els dies de cerca va haver-hi un temporal. Amb la qual cosa, la teoria que es va suïcidar, que s'ha tirat al mar, la descartem. El mar l'hauria retornat". En Carles, al seu costat, afirma. "És que per a posar fi a la seva vida, en aquesta zona, no hi ha penya-segats. És tot platja. Hauria d'haver-se ficat a l'aigua, caminant i no sortir...".

Va estudiar veterinària, estimava els animals, però va donar un gir a la seva vida i va fer un Màster d'Assajos Clínics: treballava a Laboratoris Alcon. Divertida, somrient. Va superar moments foscos, va perdre a la seva mare i el seu germà, va necessitar ajuda, però ho va superar. Li van fallar les forces una vegada, d'adolescent, i va voler acabar amb tot, "per això potser el més fàcil és creure es va suïcidar", lamenta la seva amiga.

Urbanita, cosmopolita, amant de 'Tous', del menjar gurmet, Sandra Culi gaudia a ritme de música. Li encantava ballar, Zumba i les sevillanes. La seva família, la que ella va triar: Carles, Mireia i Sandra, la recorden forta, feliç. "Sandra és activitat, vitalitat", afegeix ell. "Fer coses, anar a museus. Tot el que no fos estar a casa". Han batut, però la Sandra no hi és. "Creiem que el seu cos hauria aparegut...". Era Sant Esteve, recorden, "la gent estava a casa, amb la família. A les cinc de la tarda molta gent no hi havia. Potser la van parar. Que passés per aquí un caçador, per dir-ho d'alguna manera, i la presa fos ella".

Necessiten respostes. Necessiten a la Sandra. El "nucli", no deixarà de buscar.