Paral·lel 46
Sense caure del cel
"L’aigua continua sense caure del cel, no sé si som a temps de redreçar res –molt em temo que no–, i hem arribat a un moment en què ja cal patir pel futur dels nostres fills i nets que no pel nostre; i alguns ni això fan"
Jordi Jordà
Fa pocs dies vaig acostar-me fins al pantà de Darnius-Boadella. Mai l’havia vist tan buit, perquè mai havia estat així. No sé ben bé fins quan podrem gaudir d’aquest bé tan preuat de l’aigua de l’aixeta o d’altres elements de la vida quotidiana on l’aigua tingui un paper clau, però molt em temo que, si no plou aviat, i força, patirem restriccions i veurem coses que no hem vist abans.
Les perspectives són dolentes, perquè, irònicament, sembla que continuarà el bon temps; dia a dia les reserves baixen i quan cauen quatre gotes immediatament es gira vent, que ho asseca tot. Estem a les portes d’un nou any que es presenta més complicat que el que abandonem, i que ha estat el més calorós de tots els temps.
Curiosament, estem en aquell atzucac del qual parlava Dalí d’anar des de l’universal a l’ultralocal; mirem el pantà sense aigua i també ens informem del que passa a la COP28 (a la qual tothom assisteix en jet privat) la cimera sobre el canvi climàtic que té lloc a Dubai i de la qual, per ara, no se’n treu pràcticament res en clar, excepte que, si no l’haguessin fet, hauríem estalviat en emissions de CO2.
"L’aigua és cada vegada un bé més preuat del que n’hem de fer un ús més que racional per no dir d’emergència"
No ens ho sembla, però tot està relacionat, i cada vegada més; es coneix com a «efecte papallona». En algun lloc vaig sentir o llegir que l’ésser humà és l’únic animal que prefereix patir abans que canviar d’opinió; desconec l’origen de l’aforisme ni si té verificació científica, però veient moltes de les coses que fem, la veritat és que s’ajusta força.
En qualsevol cas, i pel que fa a l’Alt Empordà i Figueres, com bona part de Catalunya, l’aigua és cada vegada un bé més preuat del que n’hem de fer un ús més que racional per no dir d’emergència. El negacionisme més conspicu continua marejant arguments per justificar o justificar-se, però la realitat és tossuda.
L’aigua continua sense caure del cel, no sé si som a temps de redreçar res –molt em temo que no–, i hem arribat a un moment en què ja cal patir pel futur dels nostres fills i nets que no pel nostre; i alguns ni això fan.
