Les llances de Llançà

Parlem de símbols, ara. Les llances en un principi, tots ho sabem, foren armes de guerra. Quan les legions romanes trepitjaren, no lluny d'aquí, la Via Heraklea, ressonaren sobre l'empedrat, rítmics i poderosos, els impactes de les seves llances. A cops de llança, suposo, es defensaren el castell de Miralles o l'antiga fortalesa de La Roca, avui desapareguts. Després, amb la invenció de les armes de foc, les llances van passar a la història. Alguns senyors refistolats les penjaren als murs dels seus salons, en ostentoses panòplies, per tal de recordar la seva nissaga, els seus avantpassats. Les armes es van convertir, doncs, en objectes de decoració. Armes antigues que parlaven d'un passat gloriós, tal vegada...

Llançà en el seu escut sempre hi ha ostentat les tres llances. Quan el segon consistori democràtic, el 1985, volgué recuperar l'escut original de la vila, es va fer un estudi acurat dels diferents models emprats al llarg dels anys. En la recerca efectuada a l'Arxiu Municipal, es van trobar nou o deu variants des del 1700 fins als temps actuals. En tots ells, però, hi havia les tres llances. De què venia això? Es parlà del Valle Lanciano, també d'un hostal medieval anomenat Les Llances... Qui sap! El fet indeludible és que sempre, sempre, les tres llances han anat unides al nom de Llançà. La causa la desconeixem. Podríem aventurar explicacions de dubtosa veracitat.

Però, això sí, els llançanencs tenim les tres llances com a símbol i ensenya, cosa indubtable. Porto, porteu, portem, les llances gravades al bell mig del cor. Llançà no és cosa d'avui, segurament aquests paratges es van veure habitats des de fa més de vint segles. Quants en veuran encara? Totes les coses d'aquest món tenen un principi i un final. Ja ho deia l'Eclesiastès: «Hi ha un temps per a cada cosa, un temps per néixer i un temps per morir»... Llançà no és un poble jove, com poden ser-ho per exemple Portbou o el Port de la Selva, veïns nostres. Llançà ja era Llançà al segle IX, tal com consta en antics documents. Llançà no és un poble jove, però sí un poble viu, ple de vida, amb un prometedor futur.

Llançà és cosa de tots: dels alcaldes i dels regidors, però també dels pescadors i dels pagesos, dels paletes i dels fusters, de les mestresses de casa, dels mestres, dels metges, dels capellans i els botiguers, de les dones de fer feines, dels mecànics i dels carnissers, dels orfes i de les vídues, dels rics i dels pobres, dels captaires també, dels de dretes i dels d'esquerres, dels portencs i dels vilencs, dels catalans i dels castellans i dels vinguts d'altres països, dels purs i dels impurs, de les rates de sagristia i dels menjacapellans... Llançà és tothom i Llançà és de tothom. Llançà són, evidentment, Dolors Falcó i Rafael Estela, donants i benefactors; i així mateix Pere Purcallas, Jeroni Feliu, Josep Coll i Joaquim Pey, alcaldes; però també Llançà són en Quimet Perolero, que de vegades bevia un xic massa i llavors parlava en un francès gutural; i en Pitu Doba, que somiava fantasies un pèl surrealistes tot pasturant les vaques del seu germà; i la Nyinga, de grosses mamelles, que venia cacauets a la plaça Major; i en Maiplou, que captava casa per casa amb la seva eterna cantarella: –Mai plou! Mai plou!...

Gent que van passar avall, gent que van ser a Llançà, o que van ser de Llançà. Llançà som tots plegats, des del més important al més insignificant, del més decisiu al més intrascendent, sí, tots...