Combat de reines i de dramaturgs

El poble de l’antic Palol / Palacioli, rebatejat Fortianus, va ser el bressol en segles reculats d’una de les dones més influents en la història medieval catalana. Si donem crèdit a la llegenda negra al voltant de Sibil·la de Fortià, la quarta esposa del rei Pere el Cerimoniós (també anomenat Pere del Punyalet), la Fortiana (també Forciana, de sobrenom) hauria estat la bruixa malèfica de més rang originària del territori de la Corona d’Aragó. La llegenda l’acusa d’haver embruixat el rei amb encanteris apresos en part de Floreta Sanoga, metgessa jueva al seu servei. Bernat Metge (Lo somni, 1399) havia lloat «o gran saber e bon enteniment de la reina» (IV, cap. 6) anys abans de la seva mort (1406), a qui considerava, doncs, virtuosa. Mig segle més tard (c.1460), escriuria el valencià Jaume Roig (Espill o llibre de les dones) un relat misògin: «Ab prou de mal / e malaltia, llexat havia / abandonat, palau robat, / sense remei, son senyor/ propi marit mig mort al llit, / emmetzinat e fetillat» (I, 2ª part, vv. 541-589).

El perfil maniqueu de la Fortiana es revifa en el teatre del segle XIX. Serafí Pitarra (Batalla de reynas, 1887) va prendre partit per Violant de Bar (esposa de Joan I el Caçador) denostant la figura de la reina consort; el drama Sibila de Fortiá (1900) del figuerenc Damás Calvet focalitza més l’encaterinament foll del príncep envers la madastra així com les intrigues sobre la legitimitat del rei Pere que no en el fet que la Forciana hagués fadat el monarca. Al llibre Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana (2014) Joan Soler i Amigó i Roser Pubill no dubten a titllar-la de «la reina bruixa» esmentant la seva desaparició com per art de Diable fins ser trobada al castell de Sant Martí Surroca, el turment al que va ser sotmesa i el perdó del papa d’Avinyó Climent VII, clemència que no obtingueren les criades (cremades, segons els autors) ni alguns cavallers del seguici de Sibil·la, ajusticiats seguint els cànons de l’època.

La figura de la nostrada Sibília [sic] està abundosament recreada dins de la novel·la, la recerca històrica i les cròniques. En el primer capítol, destacaria El invierno de la corona. Pedro el Ceremonioso (1999) de l’historiador aragonès José Luis Corral, així com Sibil·la, la plebea que va regnar (2002) de l’escriptor valencià Joaquim Borrell. El metge i escriptor barceloní Josep M. Roca, autor de La reyna empordanesa (1928), ens promet una lectura de la veritat històrica «sacrificant en holocauste la amenitat de la llegenda». L’estudi de l’italià Alberto Bóscolo (La reina Sibil·la de Fortià, 1971) abraça els episodis de l’ascensió al tron, la vida a la cort, el nepotisme, la seva popularitat, i els anys polèmics del seu trajecte final. És interessant saber que Bóscolo va passar «felices jornades» a l’Alt Empordà i en concret a Fortià, on va deixar estimats amics com en Francesc Brugués i la seva esposa Pilar Morales.

Per entendre en part el decantament ideològic dels dramaturgs Pitarra i Calvet (aquest, injustament ignorat en la bibliografia general i de literatura de creació sobre el tema) hem de tenir en compte les fonts de les quals s’hi van nodrir. En Frederic Soler i Hubert va apostar per la versió de l’autor de l’Espill, fent servir com a pòrtic del seu drama unes dades tergiversades dels Anales de Cataluña de l’advocat i historiador barceloní Narciso Feliú de la Peña y Farell, que descriu els fets més famosos ocorreguts a la nació catalana des de 1450 fins a l’any d’edició de la seva obra (Barcelona, 1709). Damás Calvet, per la seva banda, havia consultat els Anales de la Corona de Aragón (Saragossa, 1610), del cronista major del regne d’Aragó Jerónimo Zurita. Les dues pinzellades historiogràfiques no difereixen en allò substanciós: la fugida de Sibil·la mentre agonitzava el monarca resultava justificada davant el perill de perdre la vida per l’acció d’un príncep que aprofitant la persecució judicial contra la «malvada i intrigant madrastra» va fer donació a Doña Violante de totes les riqueses de la Fortiana: «Quan ciega es la ira, que no advierte la fuerça de la verdad, juzgando todos impossible quitasse la Reyna la vida al rey, de cuya salud procedia su felizidad» (Feliú de la Peña); «Fue este caso el más grave y atroce, porque se procedió con muy livianas deposiciones e indicios a cuestión de tormento contra la Reina con gran crueldad e inhumanidad […] los jueces a quienes se cometió esta pesquisa protestaron expresamente, atendiendo que la reina aún no había sido oída en sus defensas, ni cuanto al efecto de la tortura ni cuanto a la causa principal» (Zurita).

Eduard Rodeja (Llibre de Figueres, p.77) evoca un episodi històric que proporcionaria matèria primera per confegir una peça de teatre moderna amb la Sibil·la com a protagonista menys rellevant. A les darreries del 1384 rei i reina passaven llargues temporades en el seu petit Palau Reial de Figueres, ubicat en l’actual carrer Girona. Joana, filla de Pere el Cerimoniós, era casada amb el comte d’Empúries; els dos nobles mantenien aïrades discussions i discrepàncies sobre les esposalles de l’infant Joan amb Violant de Bar. Joana partidari de l’enllaç; el rei-pare, indignat, la va bufetejar en presència de tota la Cort. La infanta, que es trobava en estat, en caure a terra va abortar, i pocs dies després va morir de pena.

L’evocació del nom de la Sibil·la ha tingut a voltes connotacions de malastrugança i rebuig al nostre petit país. Les discòrdies entre el comte Joan I d’Empúries i Pere el Cerimoniós, i amb ells les petites nobleses emporitanes (Albons, Bellcaire,…) que preneren bàndol per un dels dos caps, no haurien d’haver estat cicatriu de recordança històrica per bandejar un record sòlid, amable, fins i tot xovinista, de la nostra reina empordanesa. En el seu somni de convertir Vila-sacra en la capital del món, Fages de Climent no oblidava que a Fortià caldria mantenir ben conservat el palau amb el monument a la reina Sibil·la, amb espais àulics on «rebrien educació principesca tots els descendents més o menys legitimats dels reis de Catalunya-Aragó i dels comtes d’Empúries». La vila castellonina –que el 1969 va acollir l’adaptació reviscolada del drama a càrrec de l’Esteve Albert i Corp– podria haver liderat el renaixement sense prejudicis del mite.

La fama que en conservem avui dia és benèvola però minsa: Sibil·la de Fortià té dedicades places (a Girona i Figueres) i carrers (a l’Escala, fins i tot a Fortià, malgrat l’oposició veïnal que preferia mantenir el nom anterior de carretera de Castelló). El carrer Sibil·la de Palau-saverdera fa memòria de Sibil·la Sagarriga, tia de la Fortiana, nascuda de mare palauenca, Francesca Vilamarí. No fou la Sibil·la de Fortià, malgrat el nom de pila, cap pitonissa, però sí una «bella e agraciada fembra», qualitats que aquesta plebea il·literada va saber explotar per tal d’aconseguir un estatus social propi de conte de fades en la seva època.