L’any passat, per Setmana Santa i per l’estiu més, fugíem, per salut mental, del monotema del coronavirus i els seus efectes. Aquest any, pel que sembla i ara ja amb les restriccions i mascaretes fora, fugim del monotema de la guerra i els seus efectes. Són moltes les persones, de fet, les que abans de Setmana Santa ja fugien mentalment de tot el que representa afrontar aquesta guerra, que tot i que en teoria es limita «geogràficament» a un país, amb dos bàndols en litigi, de fet té tots els ingredients d’una confrontació de blocs (OTAN/Rússia), que pot acabar sent, si continua l’escalada de guerra econòmica, armamentística, desinformativa i psicològica, en una guerra europea. No necessàriament una guerra mundial o nuclear, però sí europea.
I és això el que ens angoixa, temem, i volem fugir d’estudi, i aprofitem com a primera vàlvula d’escapament aquests dies, per gaudir del present, i posar en pràctica una vegada més allò del carpe diem. Però, és clar, no podem estar constantment amagant-nos amb el carpe diem, i més quan els efectes econòmics, i psicològics a no menystenir, ja ens afecten la butxaca.
I d’una manera creixent i en alguns casos galopant. Que els problemes amb l’energia venen de lluny, abans de la guerra, ho sap tothom. Però aviat ningú se’n recordarà, ja que l’espiral de problemes que portarà (que ja està portant) aquesta guerra i la manera com «Occident» està afrontant aquesta, posant més benzina al foc, provocarà una crisi econòmica monumental a Europa, que no volem ni imaginar com serà, ni la volem fer nostra, ni assumir, però que la pagarem i sobretot «la pagaran els de sempre». Frase que, en boca dels que són crítics en com s’estan fent les coses, queda bé, però és al màxim que arribem. A quedar bé. Com que no ens volem mirar al mirall per no veure que, com se suposa que els nostres representants són els bons, no els podem qüestionar, estem en un carreró sense sortida. Un carreró que porta progressivament, lenta però progressivament al desencís, l’angoixa, l’anòmia, la por, com primer pas cap a la irritació (quan les butxaques ja estiguin foradades) i al creixement de l’extrema dreta. No ens queixem, després.
En qualsevol cas, el que aquesta guerra està fent créixer, igual que l’emergència climàtica (a la qual continuem combatent amb tiretes), és l’anomenada síndrome d’Earlick, o sigui, com que el grau de complexitat del problema és tan gran i em provoca tanta angoixa i impotència, prefereixo desconnectar i el que hagi de ser, serà. Doncs bé, si continuem passius i desconnectats, pot ser que ens trobem amb una guerra europea de gran abast.
