Des del 21 d'abril del 1995, les cendres de Pere Calders, i posteriorment les de la seva muller, descansen a l'extrem nord de la nostra platja del Port, en dues urnes dins un monument de Domènec Fita, l'artista gironí. Es tracta d'una espècie de monòlit en forma de prisma de base triangular, de ciment armat, amb gravats i coronat per una cúpula de vidre il·luminada per dins. Allà hi ha aquesta reflexió, procedent d'un dels contes de l'escriptor: «Aleshores jo, sense el pes de la carn, em sentiré deslliurat de mans. I, si resulta que n'hi ha, aniré al cel, on passaré una llarga temporada». Un far a la nit, això és, una guia encesa vora la mar. L'escriptor havia expressat diverses vegades el seu desig de restar per sempre a Llançà, i així va ser. Un home com ell, que tan dolorosament hagué de canviar d'un país a un altre a causa de la Guerra Civil, trobà a la fi entre nosaltres la seva pàtria definitiva. La senyora Claudiane Fabre-Martin, escriptora de Le Grau du Roi, a la Camarga, ens deia que els seus amics francesos anaven a passejar, en fer-se fosc, a l'altre costat de la platja. Creien que el monument era una llanterna dels morts, com les que hi ha en certs llocs de França.

Pere Calders i Rossinyol morí el 21 de juliol de 1994, a Barcelona. Fou reconegut en vida amb el Premi Sant Jordi, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i la Creu de Sant Jordi. Recordo encara com cada estiu, a primers de juliol, es presentava a l'Ajuntament, on jo era llavors l'alcalde. Durant vint-i-nou anys vingué a Llançà, el que feia trenta ja no pogué, malauradament. Xerràvem sempre una bona estona, de vegades més d'una hora. Era un home atent, educat, bon conversador, molt cordial...

Tornà de Mèxic quan veié que els fills ja se li feien grans. Una bona colla dels seus contes i novel·les són ambientats allà. El seu estil irònic, sorprenent a voltes, senzill en la forma, ha estat únic. Dels seus escrits, sempre recordaré el començament del conte Mig d'amagat: «Nataniel es va morir un dia a mitja tarda i, de moment, no va voler dir res a ningú. La seva dona patia del cor i un disgust li hauria estat dolent. De manera que Nataniel va fer un esforç i es quedà quiet al llit, prement la flassada amb les mans i procurant que no se li envidriés la mirada»...

Pere Calders va escriure obres que han restat per sempre als annals de la literatura catalana, tant novel·les com contes. Posats a triar, jo en destacaria alguns d'aquests. És una opinió molt personal, ja ho sé. En qüestió de gustos no hi ha res escrit. En tot cas, vegem-ne tres de molt curts, com a exemples:

«Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions».

Un altre: «Van dir al reu que tenia el dret d'una última voluntat, però ell respongué que passava, perquè no s'entendrien pas»...

Finalment: «–Vinc a cobrar el gas –digué el cobrador.

–No tenim gas –respongué la dona.

–Doncs que sigui l'electricitat –insistí el funcionari.

–No tenim electricitat.

–I què me'n diu de l'aigua?

–No tenim aigua.

–En aquest cas, si em fa el favor, la violaré, que és una cosa que sempre ve de gust»...