En moments de guerra cal parlar de l’honor, perquè en l’imaginari col·lectiu és un mot que va lligat a l’exèrcit, al camp de batalla, a l’heroisme... com si només es pogués ser heroi demostrant coratge en un front bèl·lic, quan la batalla del dia a dia exigeix molta més capacitat heroica. Però és igual, per desgràcia l’honor va lligat –sobretot– a una bandera i a una pàtria.
Tanmateix, l’honor va connectat a la dignitat humana. A les antigues tribus d’indis americans, l’honor significava demostrar respecte pels llocs sagrats i per les persones, tant per les seves possessions com per les seves idees i les seves vides. Però també tenien molt clar que era important desenvolupar la capacitat d’honorar-se un mateix. Creien que aquest era un fet que requeria un gran equilibri i una llarga pràctica, perquè honorar les diferents facetes de la pròpia vida requereix, sovint, sacrifici. No obstant això, també tenien molt clar que la paraula «sacrificar» volia dir «fer sagrat» (en la nostra etimologia vindria de dues paraules llatines: sacer, sagrat i facere, fer).
I si podem pensar que tant la dignitat humana com el respecte poden ser coses «sagrades»... Podem pensar el mateix d’un camp de batalla? Segurament que sí, en altres èpoques de la història de la humanitat, però avui una guerra, almenys per a mi, és tot el contrari d’un fet sagrat. Podria dir, que és un fet desgraciat. Però a vegades, en el món en què vivim, les coses es tergiversen i el sentit de les paraules és mal interpreta. Si l’honor és parell a la dignitat, aquest seria un dret innat pel qual totes les persones mereixen ser tractades amb respecte i de manera justa, i és el centre de la Declaració Universal dels Drets Humans, i... algú em sabria dir on es troba la dignitat en una guerra? On hi ha el fet d’honorar els altres i d’honorar-se un mateix? No és un cúmul de denigracions inimaginables?
Segons els indis americans, només podem honorar-nos a nosaltres i a les persones amb qui compartim diferents facetes de la nostra vida, si no busquem recompenses i si realitzem cada acte, cada cosa, amb un cor feliç... però en el clam de la batalla i amb el soroll de les bombes, el cor s’encongeix, sorgeix la ràbia i l’odi, i la pau (antònim de guerra) desapareix d’arreu. Com es pot parlar, llavors d’honor? On són la dignitat i els drets humans? Tot queda trepitjat per botes insensibles que ignoren el que és «sagrat».
