Elles, es deia en aquell temps –voladores sobre escombres–, anaven els dissabtes a saludar el Gran Cabró amb un petó al cul. Sempre s’ha parlat de les bruixes com de dones que havien fet un pacte amb el diable i que, per això, posseïen poders sobrenaturals. Se les va relacionar, segons les èpoques, amb els mags, fetilleres, xamans, pitonisses, endevins, curanderes, sibil·les i nigromants. Ja se sap allò d’aquell castellà que va dir: Yo no creo en brujas, pero haberlas haylas...

En la fama de les bruixes, als nostres pobles, sembla que intervingueren dos factors determinants: el vi i la tramuntana. De la comarca de l'Empordà, el lloc que ha tingut més fama d'allotjar bruixes és Llers, bressol del meu pare, avis i oncles. En el camí pedregós que unia Llers amb Avinyonet de Puigventós, en fosquejar, s'hi veien sovint figures de dones misterioses, totes vestides de negre, amb un boc hirsut a cada banda.

Les bruixes de Llers es titulava l'obra de Carles Fages de Climent que parlava d'elles: «De Llers, terra de bruixes, la màgica contalla / d'un cap d'Empordà a l'altre, no l'heu sentida a dir? / A mitjanit encenien la falla / dels focs follets que apagava el matí»... I també: «Fossin joves o velles, sedoses o arrugades, / les unes eren bruixes, les altres eren fades, / habitaven la vinya de nit color d'aram; / s'emprovaven gotims per arracades / i, en ésser les veremes començades, / s'arraulien a dintre d'un mal gam»...

Una de les solucions per determinar si una dona era bruixa, consistia a punxar-la. Si era insensible al dolor, es considerava una mostra de bruixeria. Altrament, si la llançaven a un riu o corrent d’aigua i flotava, era culpable, però no si s’enfonsava. Abans sostenien que una dona que donés tres voltes a una església es convertia en bruixa. I, així mateix, ho era considerada quan a la seva pell no hi tenia cap piga. Coses d'aquell temps...

Tradicionalment, es creia que les bruixes assolien el seu major poder la darrera nit de l’any. Hom pensava que les més terribles malvestats portades a cap per elles havien tingut efecte aquesta nit, que venia a ser com la seva festa major. Els refranys se’n feren ressò: «Per Sant Silvestre, totes les bruixes van en destre», o bé: «Per Sant Silvestre, les bruixes entren per la finestra». En el Puig Ventós, deien, es reunien les bruixes de Llers i els bruixots de Palau-saverdera, per ballar tots junts la sardana. Des d'allà una vegada anaren volant a Figueres, on van enrunar part del campanar de la parròquia de Sant Pere, precisament la nit de Sant Silvestre.

Crec honradament que les supersticions que omplen alguns cervells són tan antigues com els menhirs i els dòlmens que ornen encara algunes de les nostres muntanyes. Les velles alertaven temps ha les donzelles que no miressin la lluna fixament, si no volien que els seus ulls perdessin la brillantor que els feia encantadors. Ai, les noies maques!...