Després de les esperances més que notòries de fa un any per deixar enrere el 2020, hem consumit l'esperat 2021. Ha estat molt cansat veure que la fi de la pandèmia esdevindria molt més complexa del que s'esperava. S'ha patit com fa dècades que no es feia, i cal fer tant memòria com respecte cap a totes aquelles famílies que han sofert les conseqüències més crues. Per a extreure'n una reflexió global, plantejar-se què n'hem après de tot això? Doncs, un cop més, des de la meva perspectiva, si quelcom ha pogut mitigar els efectes d'una sotragada social i econòmica, ha estat, de nou, l'estat del benestar.
El final del virus, no és tan llunyà com sembla gràcies als nostres serveis públics. Aquests esdevenen, per enèsima vegada, el més preuat que tenim. Han permès poder continuar amb els efectes menys nocius possibles. I, sobretot, no cal equivocar-se, més enllà dels debats respecte a la vacunació i les seves implicacions, els darrers mesos hem mantingut la vida més propera al que coneixem com "normalitat" pels èxits del món de la investigació. La investigació arriba a resultats més o menys eficaços, però, de segur, menys equívocs que certs sectors anti-vacunes que provoquen un sabotatge constant del sistema.
Gràcies a la universalitat de la vacuna i el desenvolupament excel·lent de cada persona que integra el món sanitari, combatre el virus definitivament és una meta que estarà, tard o d'hora, al nostre abast. Tot ells i elles s'han convertit en herois i heroïnes per a poder posar dics de contenció quan el virus amenaçava la vida dels ciutadans. Incloure també les persones que es dediquen hores, dies i setmanes a l'atenció a la dependència, no ens podem imaginar el nombre de vides que no sols ajuden, sinó que també salven. Aquest agraïment no s'acaba aquí, cal agrair, i no sabem pas quant, a cada docent, mestre i mestra, professor i professora la meravellosa tasca d'educar i ensenyar en els moments més incerts que l'alumnat havia viscut mai. Sumar al mateix temps, cada empleat i empleada que es dedica a netejar dia rere dia cada racó que l'endemà havia d'estar habilitat.
Segurament em deixo molts altres sectors socials que han dut a terme tasques de rescat tan imprescindibles com les mencionades, gràcies de tot cor a totes vosaltres. Amb aquesta menció no volia tirar de tòpic, tot i que, suposo que, lector o lectora, faig una mica tard. Disculpin les molèsties, ja que la intenció, no era sinó remarcar la importància d'allò que tan sovint ens ha semblat superflu, poc imprescindible fins que arriba un sotrac com la Covid. I no només volia fer referència al model en línies generals sinó que aquest escrit volia ser una menció dels ciutadans i ciutadanes que constitueixen l'estat del benestar. Volia reivindicar la meva opinió, per defecte d'índole política, per subratllar que els impostos poden crear rebuig, però més rebuig crearia veure el personal sanitari més col·lapsat del que ho ha estat aquests dotze mesos.
No crec que l'estat del benestar sigui una peça impecable, si més no, recalcar que els problemes que pateix no són de fons, sinó de forma. No oblidar que la solució no és retallar-lo, sinó desplegar-ho més i millor. Lector, lectora, ha estat un plaer poder entretenir el seu temps amb diferents reflexions durant aquest any en el familiar setmanari. Aplicant la filosofia que ha intentat transmetre'm la meva mare durant vint anys, aquesta darrera reflexió ha volgut partir d'una òptica diferent del pessimisme recurrent dels últims temps. Que tingui una bona entrada d'any.
