Ja sé que no està de moda parlar d’esport base al nostre país. Com diuen els joves d’avui, «renta» més fer-ho de les grans estrelles del futbol, capaces de dormir en habitacions d’hotel a raó de 14.000 € la nit mentre esperen per firmar contractes de 40 milions d’euros que els serveixin per esbandir les llàgrimes després de deixar el seu últim club.
Deixeu-me dir que aquest no és l’esport de debò, l’esport de veritat són la infinitat de corredors i ciclistes que omplen les nostres carreteres i camins, els equips compostos per mainada que acut a entrenament diverses vegades per setmana i juguen el cap de setmana: handbol, bàsquet, futbol, voleibol... els gimnastes, patinadors que suen al parquet... en fi, qualsevol disciplina que serveixi per afavorir uns hàbits de vida saludable des de petits i per sempre.
L’esport no és només salut, sinó que també és cultura, i a la vegada una excel·lent definició de quins són els valors d’un territori. Quan sortim de les lligues de les estrelles, ignorem jugadors, presidents i representants que semblen més imprescindibles que el mateix esport que es practica, arribem a reconèixer la importància de tenir bons mitjans i el gran mèrit d’aquells abnegats entrenadors, persones que miren desinteressadament pel bé comú, que ajuden que les noves generacions siguin més cultes, sanes i felices. I com a bona mostra, el meu amic Josep Buixó, entranyable persona amb gran part de la seva vida dedicada a l’esport base.
Però com que només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, és quan se celebren els Jocs Olímpics quan veiem la magnitud de la tragèdia. I sense poder dir que la classificació d’Espanya en el vint-i-dosè lloc del medaller dels darrers Jocs Olímpics de Tòquio sigui un fracàs, queda clar que tampoc en esport ens trobem entre els països de la locomotora d’Europa, ja que d’altres com Gran Bretanya han més que triplicat la nostra consecució mentre que França, Alemanya i Itàlia l’han duplicada. I és que amb la “ñ” d’Espanya no n’hi ha prou per construir una potència esportiva, es tracta de conrear per algun dia poder recollir el que s’ha sembrat. I això significa un treball de camp molt dur, infatigable, impermeable al desànim i amb una notable aportació de recursos i no només de col·laboracions altruistes.
Que no pot ser que vulguem esportistes d’elit subvencionats amb miserables beques low cost. Més enllà de Gasols, Nadals i Rahms, preguntem-nos perquè el nombre de medalles aconseguides per Espanya no ha variat pràcticament en les cites olímpiques dels últims trenta anys.
