Santi Vila i Quim Torra estan lluny de ser amics. Diria que ni mantenen tracte de coneguts ni de saludats. Les imatges durant el judici a la Causa del Procés van ser eloqüents: l’expresident va marcar distàncies amb l’exalcalde de Figueres, li va girar l’esquena als passadissos i va anar al lavabo durant el seu al·legat final.

Aquesta manca d’empatia ha tornat a ser evident després de l’aprovació del Fons Complementari de Riscos per «protegir els servidors públics en exercici del càrrec». Una eina per donar suport als trenta-quatre polítics, alts càrrecs i funcionaris davant del Tribunal de Comptes per l’acció exterior de la Generalitat. Vila ha aprofitat per carregar contra l’expresident per la seva manca de suport a la causa oberta contra ell per no lliurar les obres d’art de Sixena exposades al Museu de Lleida. Ha titllat Torra de «sectari» només perquè «ideològicament pensem diferent». L’exconseller ha lamentat que no s’haguessin trobat fórmules en el seu cas i que hagi hagut de fer front a la fiança imposada per un jutge d’Osca amb les escriptures del seu habitatge a Figueres i 108.000 euros. En canvi, ha agraït el suport d’Òmnium Cultural, una entitat gens sospitosa del botiflerisme amb què sovint s’etiqueta el polític empordanès.

Santi Vila mai deixa indiferent. Mentre estudiava a La Salle de Figueres, el seu tutor ja destacava el seu lideratge a l’aula. Un rol que va exercitar durant el seu pas per ERC, CiU i fins a donar-se de baixa del PDeCAT, el 20 de juny de 2018. La seva tebiesa amb el Procés i la renúncia a la conselleria l’octubre del 2017 varen condemnar-lo públicament molt abans de passar pel Suprem. L’exsecretari de comunicació del Govern en època d’Artur Mas, Josep Martí Blanch, verbalitzava a RAC1 les presumibles indicacions a Palau: «A Santi Vila, ni aigua». Una ironia del destí o una collonada planiana, si voleu, per a qui ha acabat essent el director d’Aigües de Banyoles. C’est la vie.