Durant aquesta crisi sanitària provocada pel SARS-CoV-2, ens hem acostumat a un incessant bombardeig de xifres, números rellevants però freds, que indicaven (i malauradament segueixen indicant) defuncions per la Covid-19 i l’evolució de la pandèmia. Són un dels indicadors de la tragèdia. La mort extraordinària sempre està associada a una crisi, a un desastre, a un episodi que ens impacta -tot i que mai podem ser prou conscients de la seva magnitud si no l’hem viscut en primera persona o de forma molt propera-, i que esdevé de referència per recordar, per comparar i (també hauria de ser) per aprendre.

El darrer drama d’aquesta mena, amb una mort extraordinària dolorosa i impactant, tant que la seguim descobrint, estudiant i paint, va ser el de la Guerra Civil espanyola i els seus 540.000 morts (aquesta xifra, i totes les que s’esmenten a continuació, s’ha de llegir com arrodonida i sempre marcant un mínim). Dins d’aquest episodi bèl·lic, el capítol dels bombardeigs va tenir especial rellevància per la seva novetat i impacte sobre la població civil sense tenir en compte condició, sexe o edat: 15.000 persones mortes per bombardeig (naval, terrestre o, sobretot, aeri), 11.000 de les quals en territori republicà a causa, sobretot, de l’Aviazione Legionaria i la Legió Còndor.

Els desastres més grans sobre les capitals, 2.500 a Barcelona (1.000 en el transcurs d’un càstig feixista de 3 dies de duració), 2.000 a Madrid, 900 a València... El territori amb més víctimes, Catalunya, amb 5.000, la meitat d’elles a la capital i la resta resultat de la suma de morts a conseqüència de molts bombardeigs sobre moltes ciutats i pobles catalans.

Unes víctimes i unes xifres que a Girona -700 morts a la província, 300 a Figueres (segona ciutat amb més morts per bombardeig a Catalunya)-, no s’entenen si no s’entén el resultat de l’equació nombre de bombardeigs, capacitat explosiva, densitat demogràfica, retirada. Aproximadament dues terceres parts de les víctimes de Girona ho foren durant les dues darreres setmanes de conflicte, quan el front de batalla i els bombardeigs de la Legió Còndor, previs a l’assalt militar terrestre, castigaren sense pietat i sense descans camins, carreteres, pobles i ciutats per on fugien milers de ciutadans i es retiraven milers de soldats.

Des del primer moment de la crisi actual, del confinament, les referències i comparacions amb el darrer trauma històric, varen ser recurrents. Recordo el que el professor Joan Manel Soldevilla va explicar, un dels primers dies, que una amiga seva, de 95 anys, li havia comentat: «Qui m’ho havia de dir, fa 80 anys fugíem dels car­rers per escapar de les bombes i ara ho tornem a fer per fugir del virus».

És obvi que la ment ens recorda l’antecedent més viu que tenim o del qual hem sentit a parlar. Realment podem trobar fets, accions i xifres per comparar, per desenvolupar empatia, per sortir-ne més forts..., però tenint clar que no estem parlant del mateix.

Primer de tot la intencionalitat directa, humana, no existeix en l’actual crisi. El confinament amb polsereta 'Todo incluido' (d’una bona part de la població) que hem patit, no té res a veure amb les vicissituds que van haver de superar els nostres avis i besavis.

Les xifres, per descomptat, es poden comparar, 27.000 èxitus per la Covid-19 a Espanya, un nombre més gran que el de víctimes per bombardeig en molt menys temps (3 mesos davant als 32 de la GCE), però no tan transversal en les piràmides de població (la Covid-19 s’ha encebat amb els més grans). 8.500 persones mortes a Madrid, i 5.500 a Barcelona, les dues capitals, dues zones d’alta densitat de població i hiperconnectades al món mundial, han rebut, altre cop, un fort càstig.

Pel que fa a Girona, comparant, espero que sense que se m’enfadin els de la Generalitat, Província i Regió Sanitària, si fa no fa, els números són semblants, 770 (i pujant) pel maleït coronavirus, davant els 700 per les bombes. Si ens acostem més, pel que fa a l’Alt Empordà, les xifres sí que són molt diferents, perquè les defuncions de la pandèmia a la comarca, fins ara, han estat 10 vegades inferiors a les dels atacs aeris durant la guerra.

Bombardeig sobre Figueres, el 1938, de l'Aviazione italiana.

I podríem seguir amb números, però hi ha altres aspectes interessants. Fixem-nos que, ni llavors ni ara, els números són exactes, sempre són aproximats i donen lloc a debats. Sembla que s’entendria el descontrol de fa 80 anys, sobretot pel caos durant els darrers dies, però actualment, amb tot un exèrcit administratiu, burocratitzat i digitalitzat, els números no quadren i tornen a ser mínims (importància del criteri). Fixem-nos també en com ens han aparegut, amb una celeritat destacable, normes, protocols, ordres, recomanacions..., escrites i explicades en infografies diverses, i, malgrat tot, la gent va fent una mica el que creu, confonent valentia i despreocupació amb irresponsabilitat i ignorància tot defugint el seu deure amb la solidaritat amb la resta de comunitat. Durant la guerra, la Defensa Passiva va realitzar un treball titànic, també en informació, i, tot i això, sempre hi havia el que es quedava a la porta del refugi per veure els avions i les bombes.

En l’evolució de l’alerta individual davant un nou perill (bombardeig o coronavirus), els humans, m’atreviria a dir, hem passat per unes fases semblants: d’estar informats d’un perill desconegut i aparentment llunyà, a reaccionar només quan el perill s’ha fet visible, passant per una relaxació i relativització del risc quan la desgràcia o la mort no s’han viscut de prop. Només aprenem i reaccionem, i només temporalment!, quan rebem de valent i ens veiem en perill.

Un altre aspecte que m’ha creat vincles mentals relacionant aquells anys trenta i aquest 2020, ha estat la manca d’anticipació, creure’ns superiors o diferents dels altres. Quan vam ser bombardejats, ni França ni Gran Bretanya, tot i tenir la informació suficient, van saber preveure el que els vindria, van pensar que allò no anava amb ells i només van trigar uns pocs mesos a patir-ho en la pròpia pell.

Però de tot ens n’hem sortit, potser no de forma #TotSortiràBé, sinó més aviat amb un #LaVidaSempreSegueix. La crisi és viva, el perill encara hi és, encara hem de vèncer (o habituar-nos), no ens n’oblidem, però ho farem i aquesta crisi marcarà un nou antecedent mental, un altre punt d’inflexió històric amb un abans i un després.